Fa unes setmanes, vaig viure una experiència humana intensa, exigent i profundament transformadora. Durant deu dies, vaig embarcar al veler Bel Espoir, en el marc de la iniciativa  MED 25, una travessia per la pau a la Mediterrània.

El que em va impulsar a viure aquesta aventura va ser, abans de tot, una cerca personal. Soc una jove del sud de la Mediterrània, musulmana, ciutadana del món assedegada d'unitat i fraternitat, compromesa des de fa anys amb accions de diàleg, educació i solidaritat. Sentia la urgència de fer més que parlar de pau. Necessitava confrontar-me encara més amb la realitat de conviure, no en debats ni només escoltant experiències alienes, sinó a la vida concreta. Cercava, per tant, un compromís concret, simbòlic i valent. Volia posar-me al servei d'un projecte ple de sentit, de pau i d'esperança. Volia experimentar en el meu cos, en el meu cor, en els meus silencis i també en les meves ferides, que la unitat humana és possible. Era evident per a mi que no n'hi ha prou de somiar un món millor; calia atrevir-se a fer el pas, gran o petit. Així que vaig navegar cap a un mar pacífic, a les profunditats de ferides i guerres.

Vivíem al ritme del mar, del vent, de les tasques a bord: cuinar, fer guàrdies nocturnes, netejar, maniobrar amb les veles… Però, sobretot, vivíem al ritme de l'altre.

I és aquí on comença l'experiència de pau: no en grans conferències internacionals, sinó en la mirada que dirigim a la persona que tenim al costat. És quan comprenem que, malgrat les aparences, malgrat l'idioma, entenem el que l'altre sent. I també quan m'adono que algú m'entén a mi: en la meva fe, en la meva història, en la meva lluita.

A bord del Bel Espoir érem joves de nou nacionalitats, amb horitzons molt diferents i amb identitats múltiples: França, Itàlia, Espanya, Armènia, Grècia, Egipte, Líban, Síria, Tunísia, i jo d'Algèria. Alguns eren creients, altres no. Alguns havien sobreviscut a la guerra, altres havien crescut en contextos confortables. Cadascú portava les seves ferides, les seves conviccions, les seves pors. No obstant això, en aquell petit veler, vam aprendre a respirar junts, a existir junts. I en aquella diversitat, de vegades vertiginosa, vaig descobrir una unitat més profunda que qualsevol etiqueta: la del cor humà.

Vam navegar fent escales no només a terra ferma, sinó sobretot al cor de l'altre. Junts, vam aprendre a viure com una tripulació, a confiar, a donar-nos suport. El veler era petit, però l'espai de diàleg era immens.

Alguns records m'acompanyen i em marcaran durant molt de temps. El primer: una nit de vetlla, davant del cel cobert d'estrelles, el silenci absolut, la lluna plena i jo sola amb els meus pensaments: el món podria assemblar-se a aquella nit si cadascú de nosaltres visqués aquest tipus d'experiències. Una pau tan profunda…

El segon: una conversa sincera amb una jove que em va confiar: “No havia parlat mai tan obertament amb algú creient. M'has obert un món”. Aquell dia vaig comprendre que el simple fet de ser jo mateixa, autèntica, podia contribuir a enderrocar murs invisibles.

El tercer: un cercle de paraula a bord, on cadascú va compartir allò que més li pesava del seu país o de la seva experiència. Aquells moments van crear un vincle fort, gairebé sagrat, entre nosaltres. Vam tocar la vulnerabilitat de cadascú sense jutjar-la, simplement acollint-la. Vaig comprendre que els nostres patiments són diferents, però les nostres cerques de dignitat són les mateixes.

És clar que no ha estat fàcil; el més difícil no era el mareig ni la manca d'intimitat. El veritable desafiament era ser-hi veritablement present. Escoltar sense jutjar. Acollir sense voler corregir. Desaprendre els reflexos de la por per donar pas a la confiança.

Després d'aquesta travessia, si hagués de donar un sol consell a les persones que estimo seria: no deixeu d'intentar-ho i no tingueu por de caminar al costat dels qui ja han optat per aquest camí i han sentit els crits muts de la pau. No espereu el moment perfecte. No arribarà. Sou vosaltres els qui us heu de convertir en el moment perfecte.

Hi ha llocs on s'aprèn la pau, no en teoria, sinó en l'alè, en la mirada, en la mà estesa. MED 25 és un d'aquests llocs. En un món devastat per les injustícies, els conflictes, els replegaments identitaris, he vist signes d'esperança: en el cant compartit entre dues llengües, en l'abraçada entre dues creences, en un silenci que diu «et respecto, encara que no t'entengui». Viure amb joves tan diferents em va ensenyar que la pau no és l'absència de conflictes, sinó la presència de relacions veritables.

Avui, per a mi, comprometre's amb la pau a la Mediterrània és atrevir-se a crear vincles on els altres volen dividir-nos. És preferir l'escolta al judici. És construir ponts, fins i tot quan ets l'únic que posa la primera pedra. No va ser només un viatge marítim, va ser un viatge cap a un mateix, cap a l'altre, cap a un somni més gran.

La pau no neix només en els tractats ni en els discursos oficials. Neix quan decidim, nosaltres, obrir-nos a algú que encara no comprenem. Neix en els gestos senzills, en les converses sinceres, en els silencis compartits. El que importa no és el lloc, sinó la intenció, l'honestedat del cor. És el coratge d'enfrontar-se a un mateix, de viure el que es vol transmetre i d'allargar la mà a l'altre.

El que vaig viure durant aquesta experiència va ser una escola de pau, una escola de vida, i sé que altres iniciatives, per terra o per mar, poden oferir-nos aquesta mateixa possibilitat. Així que continuaré caminant per aquest sender amb més força, més dolçor, més convicció. Perquè el que vam viure al Bel Espoir no va ser un somni. Va ser el món tal com podria ser. Ara ens toca a nosaltres fer-lo créixer.