Estem atordits pels canvis que experimenta el nostre món en aquest període de la història. El desconcert s'afegeix a la incertesa del que ha de venir, amb la impressió que no podem fer res per a evitar-ho. Aquest estat d'angoixa social, d'ensorrament dels principis en què es basava el món en què vam créixer, ens genera un patiment global perquè sentim que alguna cosa ha de canviar i, si no ho fa, el patiment augmentarà. El ressorgiment de líders polítics i econòmics que actuen pel seu benefici, menyspreant la dignitat de persones a les quals no veuen com a tals, amaga un anhel de poder propi dels psicòpates. Han perdut la humanitat, la consciència, la identitat entre éssers humans, i són capaços de matar milers i milers de persones a Ucraïna o a Gaza, de plantejar el desplaçament forçós de dos milions de persones alienes a tota norma de convivència. Vivim sens dubte un període difícil, sembla que anem enrere en aquesta fraternitat imprescindible per assolir un llogaret global en equilibri amb la natura a la Terra.

Hi ha un altre món més proper en el qual desenvolupem la nostra vida, feina i relacions. Som afortunats —i és bo recordar-ho— de viure en un país que ha comprès que tot ésser humà mereix ser respectat, que ofereix atenció sanitària, educació, feina, suport social per poder dur a terme una vida digna. Aquest és el resultat de l'esforç de moltes generacions que han cregut que una societat millor era possible. Encara que hi hagi tensions, debats, crítiques, anem augmentant la consciència de solidaritat, col·laboració, suport a qui necessita ajuda, com fa uns mesos vam comprovar de manera espectacular amb els efectes de la DANA als pobles de València.

I hi ha un món real a petita escala en el qual es desenvolupa la nostra vida quotidiana. Ens movem en una regió limitada d'una ciutat o poble on cada dia connectem amb les mateixes persones, en aquest microcosmos on la vida transcorre. Cadascú és responsable de la manera com realitza la seva funció a la societat, de com ens relacionem amb els veïns, els amics, la família. En realitat, construïm el nostre propi món seguint els nostres principis, creences, conviccions, d'una manera personal, diferent per a cada persona. Som responsables de decidir si estimem o odiem, si utilitzem els altres a favor dels nostres interessos, menyspreant a petita escala o reconeixent en cada persona un ésser únic i irrepetible que mereix la nostra cura. És el nostre deure que aquest món sigui un espai de respecte, amor, cura, i no un lloc de por, angoixa i solitud.

És veritat que els poderosos que han perdut el rumb són una amenaça per a la humanitat, però no oblidem que aquest gran món està fet de molts petits mons que construïm diàriament. I aquests són el germen d'aquesta humanitat que per necessitat haurà d'unir-se i redescobrir el valor de cada ésser, seguint aquesta línia irreversible de l'evolució que condueix a una major perfecció i complexitat. No ens hem de deixar arrossegar pel desànim, cada dia tenim una missió. «Tu fas el que jo no puc fer. Jo faig el que tu no pots fer», li deia la Mare Teresa a Chiara Lubich. “De vegades sentim que el que fem és tan sols una gota al mar, però el mar seria menys si li faltés aquesta gota”. Moltes gotes unides creen un mar de solidaritat, un mirall que reflecteix aquest món unit en el qual creiem i que construïm cadascú, cada dia.