Vull compartir, de manera amistosa i senzilla, una reflexió que m'acompanya des de fa temps i que té relació amb aquesta citació de la famosa primera carta de l'apòstol Sant Pau als Corintis: "Ara hi veiem com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix". (1 Co 13, 12). En un moment de la meva vida em va cridar l'atenció aquest mirall de què parla Sant Pau. Ho  associava a la meva sensació creixent i recurrent de no aconseguir connectar amb l'exterior, de no poder-hi “veure”, de trobar-me atrapada en la meva forma subjectiva de percebre el món. Justament, com si un mirall s'interposés entre mi i la persona o la situació amb la qual interactuo.

Què hi veig en aquest mirall? D'una banda, hi veig la meva imatge. No em refereixo al meu aspecte físic, sinó a la imatge que tinc de mi mateixa, basada, per exemple, en la meva interpretació d'experiències viscudes i d'adjectius qualificatius rebuts. Es tracta d'una imatge borrosa, fent servir el mateix terme que l'apòstol, potser perquè és el resultat de les meves interpretacions i no de la trobada amb la veritat del meu ésser. D'altra banda, el mirall reflecteix el que porto al darrere, com si fos una ombra (a vegades més i altres menys fosca): el meu passat, la meva història, allò que em precedeix. També aquí hi veig borrós, perquè, de nou, interpreto i perquè no tinc totes les dades per reconstruir amb precisió el meu recorregut vital. En tots dos casos, la meva mirada cap endavant s'embolica en interpretacions mentals i no m'aporta una imatge nítida del que veig.

Resumint, i per no embolicar-nos massa: veig la meva imatge i el meu passat. I, què? Podria ser que no fos un problema per ell mateix. Suposo que el fet de confrontar-se amb un mateix forma part de la vida i, fins a un cert punt, potser és inevitable que rodem interiorment una pel·lícula de la qual en som els protagonistes. Es converteix en un problema quan em crec que aquesta pel·lícula és la realitat i que el meu ésser veritable és aquesta protagonista. D'aquesta manera em distancio de la realitat a fora de mi i del meu ésser, cosa que em fa experimentar una dualitat entre “el meu món interior” i “el món exterior”. M'inclino per pensar que augmento o disminueixo aquesta sensació segons com visc, és a dir, segons les decisions que prenc, segons la meva manera de relacionar-me amb les persones i amb el que m'envolta. Si centro la meva atenció en “el meu món interior” corro el risc de perdre'm la vida que s'està esdevenint i, a més, si el meu món interior no m'agrada, em faig mal.

Com distanciar-me d'aquesta pel·lícula interior per poder acollir el que la vida em posa davant a cada moment? Comparteixo algunes idees que m'han anat il·luminant els trossos foscos del camí. En primer lloc, somriure. Descobreixo que si somric (amb la boca i amb els pensaments) el reflex del mirall és més amable. Per mi, això significa fer el pas d'acceptar el que veig, el que no veig i el que em passa, en lloc d'intentar canviar-ho al preu que sigui, sovint amb distraccions desesperades o reprenent-me per la meva incapacitat de canviar-ho. És com fer una abraçada en comptes de sacsejar o donar una bufetada.

En segon lloc, fantasiejo amb la possibilitat de transformar el mirall en finestra. Potser és inevitable sentir, almenys gran part de les vegades, una separació entre el que percebo “dins” i el que percebo “fora”. No obstant això, m'han dit i em recordo a mi mateixa, que puc decidir on vull enfocar la meva atenció. Crec que aquesta és una estratègia poderosa, encara que gens fàcil, perquè implica voler-ho i practicar-ho. Em fa pensar en un pescador que llança la xarxa al mar, fora de la barca. Tal vegada, confrontant-me una vegada i una altra amb l'exterior, decidint voler rebre el que em trobo fora, la bretxa sentida entre tots dos “mons” pot anar disminuint, descobrint, tant de bo, que en realitat només n'hi ha un, del qual formo part.

En tercer lloc, diria que el final de la carta de Sant Pau revela un secret, que pot ser la base capaç de sostenir tots els meus intents i la meva cerca: "Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran" (1 Co 13, 13). Aquest passatge no deixa de sorprendre'm en diferents situacions, aportant una llum sempre nova a les meves reflexions i la meva manera d'enfocar la vida. Intueixo que la caritat pot ser l'ingredient motor del meu somriure i la raó per la qual decidir llançar, sempre de nou, la meva atenció cap enfora.