Les amenaces aranzelàries de Donald Trump han sacsejat els mercats estatunidencs i globals. Tanmateix, més enllà de les provocacions polítiques, és important recordar que molts dels canvis en el comerç mundial i les cadenes de subministrament porten temps gestant-se i responen a tendències més profundes.

De la integració al replegament

La globalització, entesa com la creixent interconnexió econòmica mitjançant el flux de béns, serveis, inversions, tecnologia i informació, ha travessat diverses etapes. Des de la Revolució Industrial fins a la consolidació de l'Organització Mundial del Comerç el 1995, el món va avançar cap a una major integració econòmica, impulsada per la reducció de barreres comercials i avenços tecnològics en el transport i comunicacions (com, per exemple, l'aparició del contenidor marítim per l'estatunidenc Malcom McLean el 1956).

No obstant això, aquesta expansió també va generar desafiaments. La reorganització de la producció global va permetre més eficiència i creixement, però també costos socials. En diversos països, els treballadors menys qualificats van perdre les seves feines o van reduir el salari a causa de la creixent competència externa i l'automatització de les seves tasques. A més, la liberalització financera va fer que l'economia mundial fos més vulnerable a crisis financeres i desequilibris.

Malgrat aquests efectes secundaris, la globalització va tenir un impacte positiu en la reducció de la pobresa. Entre 1980 i 2010, la taxa global de pobresa va caure del 47 % al 16 %, coincidint amb una major integració de les economies en desenvolupament en les cadenes de valor globals. Un exemple destacat és la Xina, on, des de finals de la dècada de 1970, quan el país va iniciar les seves reformes econòmiques i es va obrir al comerç global, més de 800 milions de persones han sortit de la pobresa, segons dades del Banc Mundial.

Esquerdes en el sistema

Avui, la globalització s'enfronta el seu major desafiament des de fa dècades. La pandèmia, l'agressió russa a Ucraïna i l'augment  de les tensions entre grans potències han portat molts països a prioritzar la seguretat nacional sobre una major obertura comercial.

Des del 2018, les restriccions al comerç i la inversió estrangera s'han triplicat, afectant almenys una cinquena part del comerç mundial el 2023. Lluny de resoldre problemes estructurals, aquestes mesures han intensificat les tensions comercials i debilitat el sistema multilateral de comerç.

Un altre fenomen és la reorientació del comerç cap a socis geopolíticament alineats. Per exemple, les economies europees han reduït els seus intercanvis comercials amb Rússia a causa de les sancions i han enfortit les seves relacions amb Estats Units.

Un nou paradigma?

Les polítiques comercials ja no responen únicament a càlculs econòmics, sinó que estan cada vegada més guiades per estratègies de seguretat nacional. La gran incògnita és si ens dirigim cap a un món més fragmentat i proteccionista o si s'aconseguirà un equilibri entre seguretat i cooperació econòmica. El que està en joc és el futur model de globalització que definirà el segle XXI.

En aquest context, les recents restriccions comercials impulsades pel president Donald Trump podrien accelerar la fragmentació del comerç global, aprofundint les divisions geoeconòmiques i encarint les cadenes de subministrament. No obstant això, ¿té realment els EUA prou poder per desmantellar la globalització?

Una raó per fugir del pessimisme

Malgrat les tensions, la globalització segueix el seu curs. Estats Units, tot i que continua sent l'importador més gran del món, ha patit una reducció del seu pes en el comerç global: actualment representa el 13 % de les importacions mundials de béns, lluny de la cinquena part que controlava fa dues dècades.

Una recent anàlisi del professor Simon Evenett reforça aquesta idea. Segons el seu estudi, si els EUA deixessin d'importar béns completament, 70 dels seus socis comercials podrien compensar aquesta pèrdua en només un any, i 115 ho farien en cinc anys, mantenint les seves taxes actuals de creixement en altres mercats.

El motor del comerç mundial ja no està en "la ciutat brillant al turó". Europa i, més recentment, la Xina han assumit el lideratge com a principals impulsors del creixement comercial. Mentre aquests actors continuïn apostant per la interconnexió econòmica, la globalització no només persistirà, sinó que continuarà transformant-se.