Quants de nosaltres no fantasiàvem el passat dilluns en estalviar-nos d'anar a la feina l'endemà? A causa de l'apagada, el més normal és que ens espantéssim davant la incertesa, però, alhora, manteníem certa esperança de no haver d'acudir a les nostres obligacions l'endemà. 

I no és estrany aquest pensament? Que potser no ens dediquem a allò que realment ens fa sentir realitzats? No se suposa que l'ocupació respon a una vocació personal? Per què, llavors, acabem descobrint que el veritable objecte dels nostres desitjos és, en moltes ocasions, el descans? 

Potser podíem contestar utilitzant alguns aspectes característics de la nostra societat, com són l'estrès, les altes exigències professionals o el carregat horari laboral. Però aquest model de rendiment no pertany exclusivament al món adult, sinó que s'estén a l'educació contagiant els estudiants amb la mateixa ansietat que aclapara els més grans, convertint l'estudi en una obligació. 

És probable que alguns dels lectors no trobin insòlita l'associació entre educació i deure. Tanmateix, m'agradaria oferir una perspectiva diferent, esperant que serveixi per replantejar-nos les conductes que instaurem i que el dia d'avui ja estan normalitzades. Fa diversos anys vaig llegir un dels llibres que més recomano: "El metge", de Noah Gordon. El que més em va impactar ―especialment perquè havia acabat el batxillerat i, en general, igual que la resta de l'alumnat, ho vaig viure amb patiment― va ser el desig genuí del protagonista a l'hora d'aprendre, a més de l'estima i la devoció amb què mirava tot allò relacionat amb els seus estudis. La seva avidesa de conèixer la ciència de la medicina era tan gran que es va jugar la vida per arribar fins a Pèrsia quan l'entrada de qualsevol cristià estava prohibida. Aquest amor per la saviesa constitueix ja un ideal perdut, una idea fossilitzada, un record platònic d'alguna cosa que, amb cada generació que passa, ens queda més clar que no tornarà. 

Aquest fenomen no és només trist, també és rar, ja que qüestiona la mateixa definició del coneixement teòric. Mentre que el coneixement pràctic és necessari, el teòric, per la seva inutilitat, es considera un luxe. Aquest és el cas de la filosofia, que avui dia s'ha encotillat en el format d'examen de la selectivitat i ha esdevingut una matèria obligatòria a batxillerat. 

Seguint la coneguda cita «primum vivere, deinde philosophari», la filosofia és l'antull en què ens ocupem quan ja tenim totes les necessitats cobertes, perquè la curiositat és inherent a l'ésser humà i l'anhel de plaer intel·lectual ens anima a investigar noves qüestions. Però són molt pocs ja els que gaudeixen llegint, pensant i dialogant. A les aules l'ambient és tan diferent d'això que l'objectiu principal d'educar sembla haver-se perdut: l'enfocament ha canviat, s'ha institucionalitzat, homogeneïtzat i quantificat. 

El saber va deixar de ser un gaudi i es va tornar un dret i, al mateix temps, una obligació; i tot i que amb això s'ha guanyat molt, el seu significat també s'ha perdut.