De petit, els meus pares solien repetir-me una frase que no he oblidat: «Recorda que els teus drets acaben exactament on comencen els de les altres persones».

Amb una certa freqüència, de camí a la feina, acostumo a passar per una vorera més aviat estreta —no arriba als dos metres d'amplada— on un servei privat d'autobús recull nenes i nens d'infantil i primària d'una escola. La mainada espera al costat de pares, mares i altres acompanyants adults, situats més o menys a prop de la façana dels edificis.

Un dia, l'autobús va arribar just quan jo passava entre aquesta multitud que ja ocupava gairebé tota la vorera. De sobte, es va produir una estampida cap a les seves portes i els qui estàvem de pas per allà, aprofitant un espai a tall de petit passadís encara no ocupat, vam haver d'esquivar tant a les criatures com als acompanyants que s'abocaven desordenadament sobre nostre.

Un pare que portava el seu nen cap al vehicle va fer un gest afectuós: es va aturar en sec i es va inclinar per fer-li un petó de comiat. El que passa és que ho va fer just al passadís lliure per on circulàvem els transeünts i en el moment en què jo ja no el podia esquivar, xocant contra ell.

Es va girar, em va mirar amb enuig i em va dir «A què ve tanta pressa?». «La vorera és per a tothom», vaig contestar mig desconcertat, mig enfadat, mirant-lo fixament mentre intentava continuar caminant.

Ell també es va quedar mirant-me. Després de deixar el nen, va recular fins a la paret de l'edifici proper mentre aixecava l'avantbraç dret, fent girar la mà amb els dits estesos i rígids, una mica flexionats, desafiant, com dient amb cert menyspreu «Ves-te'n ja!».

La seva actitud em va fer sentir com algú que hagués profanat una propietat sagrada i privada, sense dret a demanar una mica d'educació i civisme tractant-se, a més, d'un espai públic.

Em van venir al cap les múltiples violacions dels drets humans més bàsics que encara es produeixen a la nostra realitat vital, local i universal, i les actituds d'algunes persones que s'erigeixen com a ames i senyores dels qui no són com elles. «El qui és fidel en poca cosa, també ho és en molta, i el qui és injust en poca cosa, també ho és en molta», diu l'Evangeli de Lluc.

Els meus drets acaben on comencen els dels altres. Vaig continuar caminant cap a la feina sense mirar enrere.