La seguretat dels nens immigrants als Estats Units

Avui he arribat a casa amb una sensació desagradable, i us preguntareu per què. Viure als Estats Units, conèixer els seus majestuosos paisatges, els seus costums, la seva gent, em resulta una experiència profundament enriquidora. No obstant això, avui alguna cosa ha canviat.

Com tots sabem, fa una setmana que Donald Trump va assumir la presidència dels Estats Units, i amb ell han sortit a la llum una sèrie de mesures dràstiques que sembla disposat a implementar sense esperar. Fins avui, tot això era una cosa que veia en les notícies, un tema del qual n'era conscient, però que sentia lluny, gairebé com un soroll de fons. Em recordava els primers dies de la pandèmia de la COVID-19: quan sentíem parlar d'un virus a la Xina, de la seva arribada a Europa, però semblava que no n'hi hauria per a tant. I de sobte, aquell 14 de març vam començar dos mesos sense sortir de casa i anys de restriccions sanitàries. Una pel·lícula de terror?

Aquesta tarda he tingut una impressió similar. D'aquesta sensació de llunyania i aparent desconnexió, he passat a una dosi de realitat que m'ha deixat un nus a l'estómac. Treballo en un districte escolar en una ciutat amb un percentatge molt alt d'immigrants. Dels aproximadament 100.000 alumnes que cursen des d'infantil fins a secundària, 10.000 són immigrants, i molts altres són fills d'immigrants, encara que hagin nascut aquí.

Avui, just abans d'anar-nos-en a casa, ens han convocat a tot el personal docent a una reunió urgent. El motiu: explicar-nos les mesures de protecció que hem d'implementar per garantir que els nostres alumnes i les seves famílies vegin l'escola com un lloc segur. Entre les mesures tractades hi havia indicacions de com demanar a les famílies números de contacte addicionals, en cas que els responsables principals anessin detinguts amb ordres de deportació. També se'ns va instar a no obrir la porta a agents externs que poguessin venir amb intencions relacionades amb la immigració i a extremar la seguretat durant les entrades i sortides del centre.

Per un moment, em vaig quedar en silenci. Des que vaig arribar aquí, moltes coses m'han semblat tretes d'una pel·lícula americana: en la seva majoria d'aquestes històries lleugeres que distreuen, però no deixen una empremta profunda. No obstant això, després d'aquesta reunió, la pel·lícula semblava haver-se transformat en un thriller fosc, gairebé en una pel·lícula de terror. Com és possible que passi una cosa així en el segle XXI, en un país que s'autodenomina "desenvolupat"?

Al mateix temps, em reconforta saber que, des de dins del sistema educatiu s'estan fent esforços per protegir aquests nens i les seves famílies, sense tenir en compte el seu origen. La nostra feina com a educadors transcendeix qualsevol frontera: som aquí per ajudar a tots els alumnes a desenvolupar-se, prosperar, ser autònoms i, sobretot, sentir-se segurs.

I llavors reflexiono sobre com en continua sent de cabdal, fins i tot en temps tan incerts, no perdre de vista el somni de la fraternitat universal. Des del petit tros de terra que ens ha tocat habitar hem de continuar construint un món més just, més humà. En el meu cas, la meva missió serà cuidar aquests nens i les seves famílies que, des de fa uns dies, viuen amb la por que la seva vida, tal com la coneixen, pugui desaparèixer en un instant.