Fa una setmana que es van convocar eleccions generals. El poble, aleshores, hauria d’alegrar-se, ja que és l’exercici mitjançant el qual demostrem el nostre poder de decisió, és la garantia de la nostra llibertat política. Tanmateix, és possible veure aquesta oportunitat com una cosa que ens incomoda, que ens obliga a triar i ens posa entre l’espasa i la paret, entre diferents opcions, sense ser potser cap d’elles correcta.

Penso que el problema actual de la nostra democràcia és que algunes persones, per molt que s’informin, que estudiïn i llegeixin teories sobre política, i fins i tot que tinguin ideals clars, no poden votar cap dels partits. I aquesta és la qüestió: cal triar entre opcions, i les opcions són partits polítics.

Començaré per la primera part del problema. En primer lloc, i encara que al nostre país tinguem una democràcia garantista i es respectin molts dels drets dels ciutadans, no veig aquesta democràcia com una forma política satisfactòria. Això no es deu al fet que el meu pensament sigui antidemocràtic —és a dir, jo no advocaria per un govern d’un sol individu ni d’uns pocs—, sinó que penso que tots tenim dret a decidir. Sent això així, crec que, a la pràctica, no estem triant lliurement.

Posaré un exemple: si ens proposem descriure la realitat en termes de grans conceptes, si pensem que tots els successos són perfectament classificables, podríem respondre qualsevol pregunta sobre aquesta en forma de test de resposta múltiple. Tanmateix, sabem que la realitat no cap en unes poques etiquetes, ja que no tots pensem igual: existeix el pensament divergent, a més de la humilitat del pensador que espera alguna cosa nova en la resposta del seu company de col·loqui. Per això mateix, si hem de donar resposta a les urnes a un problema actual, penso que la pregunta ja està plantejada de manera fallida. La resposta neix ja abocada al fracàs. Aquest punt de vista pot semblar problemàtic, però hi trobo una justificació per formular-lo: crec que la resposta a un problema complex que s’espera d’un grup d’éssers creatius no pot consistir a triar una entre diverses opcions. Sí que crec, però, que és la resposta que es pot esperar d’un grup de persones que no vegin la necessitat de plantejar-se res més enllà del que se’ls posa al davant, com si «el que hi ha» fos l’únic que pogués haver-hi.

No m’agradaria que això s’entengués com una crítica al votant i la seva manera de ser o de percebre el món, sinó com una crítica a la manera que tenim de percebre el votant. Caldria plantejar-se: com veu l’elit política el votant, com un pensador independent i autònom, o com un nen que necessita que li mostrin dues opcions per poder dir quina de les dues prefereix? La conclusió que trec de la nostra forma electoral és la següent: no triem el millor possible, sinó el menys dolent d’entre el que hi ha.

La segona part del problema fa que la situació empitjori encara més. Consisteix en el fet que les opcions que es plantegen són partits polítics. Els partits polítics segueixen unes estructures que no permeten que germini el lliurepensament ni les idees noves. En el moment en què algú s’afilia a un partit està assumint un discurs amb el qual ha d’estar absolutament d’acord, punt per punt, i és aquí on veig la major manca de llibertat. De la mateixa manera que és complicat defensar tots els punts que es recullen en una manifestació, o abraçar la doctrina d’una religió sencera, em costa creure que una persona que hagi depurat totes les seves idees des d’un exercici de sinceritat pugui afirmar genuïnament que creu en totes les idees que defensa un partit. Els partits funcionen com a blocs constituïts per persones que comparteixen idees. El fet de compartir ideals és una cosa que, en teoria, sona realment bé, però a la pràctica podria ser molt perillós.

Aquests dos motius explicarien, per a mi, per què hi ha tantes persones que es neguen a votar. Són persones que en molts casos voldrien seguir el consell d’Aristòtil: no podem assenyalar el que va malament a la ciutat si no participem de la vida pública. Però, i així s’explica la meva pregunta, podem dir que estem tenint realment una participació en la política com la que hauríem de tenir? Si considerem que les persones són capaces de pensar més enllà, no haurien de poder triar d’una manera més creativa?

Em cridava l’atenció un sacerdot que, durant l’homilia, preguntava als seus feligresos: «Què serà el més adequat, el socialisme igualitari o el capitalisme salvatge?». I jo pregunto: de debò es pot encasellar la nostra realitat d’una manera tan simple? Aquesta situació em va semblar una petita representació de com es tracta de traslladar el panorama polític i social actual a les masses, perquè se’ns entén així, com una massa sense cap, a la qual, amb unes poques paraules, amb un missatge que no sigui gaire llarg, es pot portar allà on es vulgui. Però hi ha alguna cosa més. Si es descobreix que alguns grups no encaixen en aquesta idea de massa, els ignoren, no es governa per a ells; aquests no interessen, i com menys se’n surtin de la massa, millor.