Hi ha situacions en què la ira, el rancor, el desamor i el desig de venjança prenen carta de naturalesa. No és fàcil oblidar les ofenses i els danys rebuts; per sanar les ferides sempre cal vèncer l'oblit i una reparació justa s'imposa com un bàlsam necessari.

L'art de perdonar i el de demanar perdó, que són dues cares de la mateixa moneda, ja que la nostra maldestra condició humana ens porta a situacions que ens dolen i, al mateix temps, a d'altres en què nosaltres som la causa del malestar de l'altre.

Per sobre de manaments religiosos, el missatge d'estimar el proïsme, de respectar-lo, de procurar no molestar ni tan sols la seva fina epidermis amb un frec inapropiat de la nostra, s'imposa com a objectiu.

Veiem com aquest món, ben endinsat ja en el segle, es dessagna en guerres contínues i irresolubles. N'hi ha prou amb fullejar un diari o escoltar les notícies, no importa la data —el temps i l'espai, malgrat les seves diferències i canvis, són inalterables, tant se val ahir, avui o demà—, per adonar-nos que la humanitat no se separa del camí de la barbàrie: Ucraïna/Rússia, Palestina/Israel, Congo, Sudan i tants altres conflictes. Disputes comercials, geopolítiques agressives, afany de control i hegemonia.

Interessos contraposats s'hi enfronten. L'ésser humà no para de fer passos cap endavant: els avenços científics, el sorprenent desenvolupament de la informàtica, la medicina cada vegada més especialitzada, però també passos cap enrere i, a més, la desigualtat regna al planeta.

Quan exercíem de professors parlàvem amb els alumnes d'aquests problemes socials tan rellevants i en moltes ocasions no érem optimistes: les guerres i la devastació que provoquen, la destrucció del medi ambient, el malbaratament de recursos i, insistim altra vegada: la desigualtat. Entre els hemisferis nord i sud hi ha un abisme que separa la nostra opulència de la fam i la misèria que assetgen bona part dels nostres congèneres. Un govern mundial, per sobre dels estrets interessos dels estats, s'imposa com a obligatori per corregir tant de despropòsit i, a més, necessitem líders amb altura de mires.

Mentrestant, hi ha exemples que ajuden, antigues metròpolis que intenten reconciliar-se amb els pobles que havien colonitzat i fan passos per a una relació més equilibrada entre tots dos. Pot ser poca cosa, però la devolució de patrimoni artístic saquejat juntament amb la implementació de programes d'ajuts és un pas.

I quan és el record d'una contesa fratricida la que assola un país com el nostre, abans que el perdó ha d'actuar la memòria. Saber què va passar, enterrar dignament els morts, restablir les ferides perquè surti tot el pus i per fi cicatritzin.

I en la nostra vida quotidiana caldria aplicar el mateix. A la feina, a la família, entre veïns i amics de vegades salten espurnes, no tot poden ser flors i violes, ja que la convivència no és fàcil, però perdonar i demanar perdó quan et toqui és necessari.

Totes aquestes reflexions venen a tomb d'un testimoni que vam escoltar recentment en una taula rodona de diàleg entre persones de conviccions distintes sobre el perdó i la pau. Una dona va exposar el seu cas: el seu pare va ser una víctima innocent d'un atemptat terrorista. Per la seva manera de explicar-nos-ho ens va arribar al cor, després de moltes llàgrimes vessades i sense caure mai en l'oblit, mostrava una serenitat i una pau que ens va deixar meravellats.

Pau i perdó, perdó i pau. No sabem molt bé en quin ordre queden millor escrites aquestes dues paraules. Només una conclusió, tots dos, la pau i el perdó són necessaris.