En la seva obra Del Big Bang al Gran Misteri. Els orígens humans a la llum de la creació i de l'evolució, el filòsof i teòleg irlandès Brendan Purcell reflexiona a consciència sobre l'especificitat de l'ésser humà. L'obra és fruit de llargs anys de recerca i hi descriu amb enginy un itinerari captivador que ens condueix des del big-bang fins a la consciència humana; a partir del sòlid convenciment que entre la ciència, la filosofia i la religió s'hi ha de donar una relació estreta de complementarietat, en lloc de confrontació.

     Des d'aquest enfocament obert a la transcendència, Purcell se situa a contracorrent en el transcurs d'un estadi singular del pensament en què —bé de forma controvertida i provocadora, o bé encoberta, subtil i camuflada— es va estenent la pretensió posthumanista que l'espècie humana s'ha de diluir entre les altres que componen la biosfera. Així, la idea d'humà és posada en qüestió des del seu mateix fonament, en quedar desproveïda de consistència al marge de la dimensió material. Res semblant a una dignitat transcendent li és atribuïble, ja que aquesta remet a un component estàtic ontològic que ha quedat sense cabuda. Dignitat, com a molt, equivaldria a la llibertat i al dret d'estar contínuament en procés de transformació i millorament, sense cap límit ni frontera.

     En efecte, contemplat des de la dimensió material, el cos i la matèria estan constantment canviant, en funció d'una transitorietat líquida que es reinventa i orienta a la recerca d'un continu millorament, susceptible, consegüent, de totes les modificacions que siguin requerides. I, per tant, és benvingut, lícit i desitjable tot allò que beneficiï aquest procés o s'hi adeqüi. És obvi que, des de tal perspectiva, no hi encaixa res semblant a una apreciació de la dignitat corporal inherent, que no es trobi exposada a intervenció externa.

     En la seva investigació, Purcell combina els últims descobriments en paleoantropologia, genètica, neurociència, lingüística i altres ciències, amb les idees de pensadors, des de Xenòfanes i Aristòtil fins a Voegelin i Lonergan, per produir una síntesi inspiradora a la recerca de la identitat de la persona. I fonamenta la seva argumentació afirmant que, com a persona humana, el mou la certesa de no ser, almenys de forma exclusiva, «un objecte», una cosa que la ciència pugui abastar i explicar per complet. Ben al contrari, el fet de ser un subjecte i gaudir d'una inesgotable interioritat és el que ens defineix com a éssers humans, diferenciant-nos així d'una galàxia, un ecosistema o un animal.

     Al llarg de l'obra, Purcell va traient posa en relleu com l'ésser humà —cridat per Déu a la comunió amb ell, i sent el mateix Déu Persones-en-comunió— és convidat des del mateix moment de la concepció a créixer com a persona-en-comunió. És aquesta la seva essència i la seva raó de ser. I això es compleix quan els éssers humans assoleixen el seu arquetip, que no és altre que el verb-Persona, unit de forma inescindible a la naturalesa humana. Per tant, sosté, només una ontologia trinitària és capaç de donar raó de qui és l'ésser humà: un "tu" de Déu, protagonista i forjador responsable del seu propi destí i història en contemplar-se en el mirall, que li retorna nítidament la seva imatge originària. Quan Déu entra en relació amb la humanitat, afirma citant el filòsof Giuseppe Zanghì, només pot fer-ho lliurant-se completament, és a dir, "no sent" —precisament perquè és l'Amor—, per tal de fer que l'altre sigui igual a si mateix, tenint en compte que no hi pot haver veritable amor sense igualtat. En altres paraules: Déu és present al món, però com qui s'ha lliurat per complet. Déu crea amant, donant-ho absolutament tot.

     I amb intuïció profètica, dona a entendre que —paradoxalment— en aquest estadi precís de la història, va madurant gradualment en la humanitat la consciència de constituir un cos, de viure els uns en funció dels altres conforme al model trinitari, per molt que les acaballes d'un vell ordre passat de moda i caduc, els residus sense vida d'un individualisme excloent i intransigent, infereixin el contrari.      

     La seva llarga exploració li ha mostrat que el fet que la humanitat senti com a pròpia la recerca, sigui en el camp filosòfic, científic o en qualsevol altre, fa que se senti única i això sustenta una visió de la família humana com a realitat universal en tot espai i temps, una realitat que està orientada cap al "nosaltres", és a dir, cap a la persona entesa com a comunió. Això fa veure que els éssers humans constituïm un gran misteri, tant individualment, com en l'àmbit de la humanitat, que, essent una, té al davant un llarg camí a recórrer per arribar a ser-ho, per arribar a fer realitat el "que tots siguin un" de l'Evangeli de Joan. És l'aspiració per incloure'n molts a la cleda dels subjectes proveïts de subjectivitat i no subjectes a submissió, ja que només així és possible estar a l'altura de la proposta evangèlica.