Els joves sovint desconfien de les afirmacions que pretenen ser vàlides per a tothom, sense excepcions d'espai o de temps. «Sona una mica dogmàtic el que dius», protesten. El que li va bé a algú, no hi ha cap motiu per imposar-ho als altres: es convertiria en una gàbia que asfixia la singularitat i la realitat concreta de cadascú.

Un cop dit això, aquest tret característic de la postmodernitat també té un vessant problemàtic: pot conduir a postures de tall nominalista i relativista, tant des del punt de vista antropològic com ètic. I, no obstant això, també amaga una cosa positiva i prometedora. Com va assenyalar el filòsof canadenc Charles Taylor, la postmodernitat té una gran set d'autenticitat: desitja ser un mateix, recórrer el camí mateix, tocar la veritat amb les mans. Cap autoritat —persona, llei, norma o costum— no hi hauria d'interferir.

Aleshores com anunciar aleshores la veritat a qui desconfia de les veritats? Potser hem d'aprendre a recórrer un altre corriol. A nivell educatiu, això ens exigeix un veritable canvi de paradigma. Ja no podem limitar-nos a proposar i argumentar veritats sobre l'ésser humà i esperar que els joves s'hi adhereixin amb la ment, el cor i la vida. Més aviat els hem d'ajudar a descobrir la seva pròpia veritat: la que porten dins.

Es tracta de partir d'un pressupost senzill però decisiu: ells estan «ben fets» i, per tant, són capaços de reconèixer aquesta veritat que Déu ha escrit al cor de cada home. Si ho creiem, no hem de témer un nou paradigma educatiu. La nostra tasca no consisteix a fer que s'adhereixin a veritats externes, sinó a acompanyar-los a reconèixer allò que els fa ser més veritables, ser més autèntics.

Això vol dir oferir una gramàtica afectiva que permeti interpretar les pròpies vivències i transformar-les en experiència. Els joves viuen moltes coses… però en converteixen poques en experiència. Les vivències passen i també les emocions que les han acompanyat. Fer experiència, en canvi, significa aturar-se, endinsar-se en allò que s'ha viscut, comprendre què diu d'un mateix i si condueix o no a una autenticitat més gran. Acompanyar-los és un camí de discerniment que els ajuda a llegir la seva pròpia vida amb veritat. Ens trobem al bell mig d'un canvi d'època. La desorientació que neix condueix fàcilment a la malenconia o al pessimisme. Però, més enllà d'etiquetes i modes, el cor de cada home té set de veritat en qualsevol època. Potser només n'hi ha prou de canviar la manera com la proposem