Escoltar els qui pensen és una manera de frenar l'acció irreflexiva i ampliar la mirada. El filòsof Jürgen Habermas continua oferint aquesta perspectiva. Davant el dilema moral i estratègic de donar suport a Ucraïna, exemple paradigmàtic, comparteixo en molts sentits la seva posició, basada en la meva experiència en múltiples escenaris bèl·lics.

Des de l'inici de la invasió, per raons humanitàries i estratègiques, negociar abans que la guerra s'enquistés era una opció racional, encara que impopular. Després del fracàs inicial de Putin a l'hora de prendre Kíev, va quedar clar que no seria una guerra llampec, sinó un conflicte llarg de desgast. Una guerra territorial no es guanya sense força terrestre: l'aviació i la marina donen suport, però són les tropes les que ocupen el terreny. Les preguntes eren evidents: quants homes pot mobilitzar Ucraïna davant de Rússia?, com està estructurat el comandament rus?, i a Europa, qui mana?

Al tauler mundial, on preval la llei del més fort, Zelenski és un peó del qual ens hem aprofitat. Un líder valent que se sacrifica pel seu país, mentre des de la Comissió Europea, incapaç de traçar una estratègia, us oferim copets i declaracions grandiloqüents.

Dit sense eufemismes: la «carn de canó» la posen altres. Els ucraïnesos moren per valors democràtics que la Unió Europea diu defensar, mentre assumeixen una guerra per delegació que reforça els Estats Units i la Xina i debilita Europa. El preu pagat és altíssim per a un objectiu estratègic improbable.

Quan no hi ha vencedors clars, les guerres es congelen o acaben en una taula de negociació. Són paus imperfectes (la «pau negativa» de Johan Galtung) moralment incòmodes, però eviten morts, destrucció i odi acumulat. En els conflictes no hi ha una veritat, sinó diverses que s'han de combinar per a assolir un acord.

L'abril del 2022 es va poder signar un acord a Istanbul, però no hi havia prou morts. Avui, amb més de 140.000 víctimes (només del costat ucraïnès), parlem d'eleccions, referèndums i cessions territorials al Donbàs. Continuar la guerra o comprar una pau cedint el territori pel qual ja n'han mort tants? I, a més, de debò algú creu que una «zona de seguretat» a Ucraïna ens impediria una hipotètica invasió?

Queda clar que no estem disposats —ni ara ni en el futur— a erradicar les guerres; si no, per què produïm tantes armes?