Avui vivim sota l’enyorança de la pau de balneari. Certs discursos polítics ens venen la tornada a un món més senzill, una arcàdia nostàlgica on les veus que incomoden —el que pensa diferent, el que ve de fora, el que pateix— simplement deixin de sonar. És la cerca d’una pau amb auriculars de cancel·lació de soroll. Però aquesta calma em resulta sinistra; em recorda a aquests llums que no s’apaguen mai als palaus de certes dictadures, en què un poder insomne vigila que res no trenqui l’assossec, la pau.

El meu amic Serapio, que és un d’aquells savis quotidians que a un el deixen descol·locat, una vegada em va dir: «Ser cristià és el contrari de la comoditat». Qui sap de què estaríem parlant, però la frase es va quedar gravada a la memòria com una píndola de saviesa que després troba el seu lloc. Avui, la recordo mentre penso en aquesta obsessió actual per evitar qualsevol incomoditat que ens tregui del nostre centre de benestar personal.

Tot i això, la veritable pau, la que porta justícia, és incendiària. Chiara Lubich, en comentar el foc que Jesús va portar a la terra, explicava que aquest incendi no buscava destruir, sinó cremar el nostre “jo egoista” i tot el que és vanitat. La pau no equival a l’assossec de les bones maneres per no molestar-nos, és el foc que ens obliga a mirar la ferida de l’altre encara que ens cremi el confort. A trencar la comoditat pròpia a favor del patiment aliè, com potser diria Serapio.

Al ritme que anem, sortir a veure el món cremar, incendiar-lo d’amor, acabarà sent un acte de resistència. No ho sé, penseu-hi.