La resposta dependrà de l’edat que tingui. Si, com jo, ja es troba a la meitat de la seva vida, segurament hagi tingut una adolescència analògica, i això vol dir que totes aquestes coses que avui no faria i que només el valor de la joventut li va permetre, romanen a la memòria d'uns quants i sense registre gràfic. En canvi, si va néixer després del 95, molt probablement la seva adolescència està àmpliament documentada i guardada a les xarxes socials. 

Voler recordar i compartir és normal. Està intrínsecament lligat al nostre desig de transcendir. Podem dir que l'escriptura i la història (de les quals TikTok n'és la darrera extensió) formen una mateixa línia en la lluita de l'ésser humà contra l'oblit que la limitació de la memòria imposa. 

Si bé això és fantàstic per a personatges i fets històrics, per al comú dels mortals és terrible. No és així com funciona el record. Només cal veure un capítol de true crime o simplement explicar una anècdota en una reunió familiar per comprovar que cada persona té la seva versió del que va passar. La memòria és selectiva i només això ens permet establir qui som des dels nostres encerts repetits oblidant els nostres errors esporàdics. L’excés de documentació digital està posant fi a això. La memòria s’ha tornat un artefacte extern, mecànic, inhumà. 

És l'internet, amic. On, parafrasejant Neruda, és tan curt el posteig i tan llarg l'oblit. Qualsevol que hagi intentat esborrar informació d'internet sap de què parlo. Com si cadascun de nosaltres tingués un Funes el Memoriós entestat a recordar-nos les coses com van ser, fins al més mínim detall. Com si mai no poguéssim deslliurar-nos de nosaltres mateixos per créixer.

Al ritme que anem, oblidar i deixar que ens oblidin es podria convertir en un acte de resistència. No ho sé, penseu-ho.