Cada primavera, en tornar de l'escola, era fàcil aturar-se a contemplar els tolls plens d'ous i observar el cicle de la vida de les granotes: d'embrió a capgròs (a les meves amigues i a mi ens divertia veure com es movien de pressa d'una banda a l'altra de la bassa), primer, només amb cap i cua, després desenvolupaven les seves potes davanteres i del darrere. Finalment, la cua anava desapareixent fins que completaven la seva metamorfosi, i es transformaven en una viscosa granota adulta que, a les caloroses nits d'estiu, ens acompanyava amb el seu raucar cadenciós.

També a l'estiu, cada dimarts i divendres, esperàvem amb candeletes que es posés a la cantonada del nostre carrer l'home de les figues de moro: alt, eixut i de pell endurida pel sol. Ficava les seves mans encallides plenes de punxes en un cistell de vímet per treure'n el menjar que havia recol·lectat a l'alba. Al seient de la seva moto, al costat del cistell, hi recolzava un plat de Duralex amb glaçons de gel on, seguint el que semblava un ritual, abocava cada figa després de fer-hi tres incisions amb la seva navalla oxidada, despullant-la del seu embolcall punxant.

On són les granotes? On les figues de moro? 
Moltes coses han canviat i ja no són com eren. Culpem d'això al canvi climàtic, a la contaminació o a l'evolució normal de la vida… No cal mirar enrere amb enyorança si no és per adonar-nos que la nostra acció o inacció tenen conseqüències per millorar o empitjorar el nostre entorn. Si mirem el segle passat amb perspectiva, a l'època dels nostres pares o avis, evidenciem els grans avenços que s'han produït, especialment a escala tecnològica i de mobilitat. Ha augmentat considerablement el benestar social i l'accés a l'educació i la cultura; són notables els canvis en diagnòstics i tractaments mèdics, prolongant la nostra esperança de vida… Es pot dir que l'ésser humà “ha evolucionat”. Però en l'essencial, en el desenvolupament dels valors universals, en el que ens fa més humans, en el respecte i l'entesa entre els que som diferents, continuem estancats, repetint al llarg de la història els mateixos patrons i errors. Sempre l'ésser humà contra l'ésser humà, incloent-hi el perjudici vers la naturalesa com un dany a si mateix. I és la mateixa naturalesa la que ens ensenya el camí.

Fa uns dies em van regalar un ram de flors. Per uns instants em vaig aturar a contemplar que bonic que era. Estava format per margarides, gerberes, semprevives, paniculates i algunes branques d'eucaliptus. Tenien diferents colors: lila, morat, rosa, groc, blanc i verd. Cadascuna era important i complia una funció: unes eren grans i vistoses; les altres, més petites, aportaven un toc de delicadesa i distinció. Cada flor en solitari era bella, però el conjunt, en unir-se les unes a les altres, ressaltava encara més.

Siguem com flors d'un ram: totes belles, totes diferents, que saben perdre's en el grup pel bé comú i lluir la seva esplendor al costat de les altres. Fem que el món sigui més noble i bell, com un gran ram de flors.