Quan vam perdre el nostre pare (qui ens el devia arrabassar?) a tots ens va venir, fins i tot als més petits, una desena d'anys de maduresa a sobre, sinó més.

Crec que ho va ser per a tots (cinc n'érem), però en Jorge, el meu estimat germà, va ser –sens dubte per a mi– un referent. Tenia cinc anys més que jo i si ho hagués de resumir en una frase seria que per mi sempre ha estat un far. Fins que va sortir de casa per a treballar i formar una altra família, i encara després, va ser el meu pare efectiu.

Fa poc més de tres mesos, sense proposar-s'ho (per això no l'hi puc tenir en compte), ell també em tornava a deixar orfe.

Va ser d'improvís, en una sola setmana. Tot gairebé no hi va haver temps per dir-li adéu. Aquest divendres, després de saber que l'havien ingressat d'urgència, vaig córrer fins a ell amb ànim de fer-li una abraçada, comprovar com estava i, en cap manera per acomiadar-me'n per sempre, sempre.

M'havia agafat la mà; sense sospitar-ho, ens havíem mirat per darrera vegada. En aquest intercanvi de mirades, jo li preguntava què podia fer per a ell, i amb els seus ulls semblava que em digués: «no hi pots fer res; això és només per a mi». Sempre va tenir un gest molt seu; moltes vegades ho feia: mentre escoltava, mirava fixament, profundament i, després d'haver-t'ho dit tot, amb un ràpid pestanyeig, et donava llibertat plena i després retirava la mirada. Així també ho va fer aquell dia.

No em vaig imaginar un desenllaç tan ràpid; de fet, el metge era optimista. Tan fou així que vaig tornar a casa, pensant de tornar uns quants dies després, quan estigués més recuperat. Però no hi va haver més dies. Se'n va anar.

L'endemà al matí, en rebre la notícia, incrèdul, em vaig quedar paralitzat. Era un altre pare que se me n'havia anat; arribava una segona orfandat. Em vas esperar, vaig pensar, per acomiadar-te. Per alguna raó, sempre he cregut que, fins i tot si dius «fins demà»; o bé «fins després», el comiat ha de portar implícit un «fins sempre», amb l'afecte, la delicadesa i la intensitat que posaries si hagués sabut que aquest «adéu» seria per mai, mai més.

El meu germà creia ferventment en una altra vida. Sempre em recomanava lectures que ho reafirmaven. No tinc cap dubte que, almenys per a ell, aquesta vida existeix. I, sigui així o no, és la veritat que en el meu record segueix al meu costat, unit a mi, tant com sempre. Roman en mi, a més, inesborrable, entre altres, l'ensenyament discret de les seves mirades, l'expressió d'una actitud que et feia ésser i et deixava ésser.