En una pel·lícula, un sanitari que atén les tragèdies dels suburbis i el patiment per la violència diu que ja no creu en el cel, però sí en l'infern. És el que viu cada dia, la seva realitat. En aquest període històric, la idea del cel que s'ensenyava a les escoles ha desaparegut, el que és transcendent està difuminat, l'esperança en alguna cosa més enllà s'ha desdibuixat. I assistim en directe a un veritable infern a Gaza i altres llocs del món oblidats, que confirma que sí que existeix, i és aquí. I vivim amb pessimisme i temor pel que pugui ocórrer a la humanitat i al planeta.

És palès que és el mateix ésser humà el que causa aquests inferns. És la violència contra les persones —que es menyspreen com si fossin objectes— l'origen de tant dolor i patiment. La impotència davant el que altres éssers humans, que han perdut la seva humanitat i la seva consciència, són capaços de fer, qüestiona la fe que ja trontollava. Es resa, es demana que s'acabi, es prega, es demana la pau, però sembla que ningú escolta. La llibertat que ens converteix en persones s'utilitza en contra dels altres. L'amor és sufocat per l'odi.

En aquest panorama podem arribar a creure que el cel no existeix, que és una necessitat imaginada per l'home incapaç d'assimilar la soledat i la mort. Déu ha mort, es proclama des de fa més d'un segle. L'ésser humà ha ocupat el seu lloc i decideix pel seu compte, es creu omnipotent i utilitza el poder per al seu benefici en una egolatria extrema. Alguns dirigents han segrestat els seus pobles i els tenen atrapats en dictadures emmascarades. Ens sentim manipulats pels poderosos, i tan sols podem confirmar que l'infern existeix, i és en aquesta Terra.

Davant tanta desesperació, és gran la temptació de donar la raó als qui diuen que l'home és un llop per a l'home. I encara major la temptació de la indiferència, si no està al nostre abast, mirem cap a una altra banda i aguantem en els nostres petits oasis, gaudint del moment mentre puguem.

És l'hora d'alçar la veu, de recordar que existeix un altre món que també és en aquesta Terra, fet del mateix material, de l'amor, però no dirigit cap a un mateix, sinó cap als altres. El missatge evangèlic, «estimeu-vos els uns als altres», «estima el teu proïsme com a tu mateix», dit fa més de dos mil anys, és més actual que mai. I podem cridar-ho perquè ho experimentem tots: quan estimem de cor, amb sinceritat, pel bé de l'altre, especialment pels que viuen dificultats o pateixen. Quan em trobo amb algú proper i creo una relació, brolla alguna cosa nova. L'univers està fet així. La unió fa la força, la unitat crea plenitud, pau, confiança, esperança. Es crea un petit cel. Ho saben bé les mares i pares quan donen la vida pels seus fills i viceversa, ho sap bé l'amic disposat a tot per amor, ho sap bé qui voluntàriament dona el seu temps, afecte, tendresa, compassió a qui pateix i l'ajuda a sortir del pou de la soledat.

El cel existeix; i és tan cert com aquest infern que veiem cada dia en directe en llocs terribles del nostre planeta, o en racons oblidats de les nostres ciutats. El cel existeix quan es crea una relació d'amor recíproc, un cel que ens treu del temps i l'espai, que perdura, que permet sentir aquest amor més enllà dels límits del que és caduc.

Algun dia la nostra vida s'acabarà i només quedarà l'amor que hàgim donat, i romandrà el que s'hagi construït per al bé de tots. Aquest serà el nostre cel, que l'esperança ens fa intuir que pugui prosseguir d'una manera inimaginable. Però no existirà si en el present hem deixat que continuïn havent-hi inferns al nostre voltant sense fer res per alleujar-los. És un repte immens, possible, que depèn de la decisió d'odiar o estimar en cada moment que la vida surt a l'encontre.