La major part de la meva vida l'he passada escoltant consignes com: «construir ponts», «estimar tothom», «fraternitat universal», «món unit»…; és més, hi he cregut fermament i hi he viscut. Aquestes i d'altres de semblants han constituït l'eix central al voltant del qual han girat tots els aspectes de la meva vida.

Avui ressonen d'una manera diferent, com si haguessin abaixat el seu volum i no aconsegueixo sentir-les amb la mateixa intensitat, tot i que no hagi canviat ni un àpex allò que em mou cada dia. Potser a tu et passa una cosa semblant.

Les noves formes de comunicació han inoculat en la nostra societat massa soroll: odi i mentides, provocant divisió en lloc d'apropament, insult davant de respecte, trencament dels drets humans en contraposició a la seva salvaguarda. Als poders fàctics els interessa que estiguem enfrontats i utilitzen la por com a arma per aconseguir esclavitzar la gent. Mitjançant l'engany, aconsegueixen que lluitin per la seva submissió com si en realitat es tractés de la seva alliberació. Quan una societat se sent amenaçada, demana una mà dura que la protegeixi, destruint així la democràcia. El feixisme ens acovardeix especialment amb l'immigrant, a qui estigmatitza i atribueix la culpa de tot el mal que ens passa. Cal silenciar el soroll exterior i amplificar el nostre interior, aquell que, en el silenci, ens parla d'estimar, de compartir, d'acollir, d'abraçar, d'empatitzar amb qui ha deixat la seva terra i la seva família, posant en risc fins i tot la seva vida per intentar dignificar-la o simplement sobreviure.

«Perquè vaig ser foraster i em vau acollir» (Mt 25,35). Jesús no ho va poder dir més clar. Una de les obres de misericòrdia —«donar posada al pelegrí (o a l'estranger)»— també ens interpel·la en el mateix sentit. Recordo quan a les cases la hospitalitat era habitual; sempre hi havia un lloc per a algun familiar que estigués passant dificultats o, malgrat la precarietat econòmica, a les olles sempre hi havia un plat de menjar per a algú més que en tingués necessitat: «on mengen dos… en mengen tres». Quan hi havia algun veí malalt, se l'obsequiava amb un present per endolcir la seva recuperació i fer-la més llevadera. Són altres temps, però d'alguna manera tots som o hem estat forasters en algun moment o lloc, i no podem deixar-nos contagiar per l'egoisme col·lectiu que ens vulguin imposar.

Potser aquest sigui un dels reptes del nostre present, per al qual hem d'«armar-nos d'ànima», silenciant el soroll que ens confon, ens fa insolidaris i ens allunya de la nostra veritable essència, la que ens reconeix germans i anhela viure en pau. Tenim molt a dir amb la nostra vida, en la quotidianitat del dia a dia, per canviar la història i fer que tothom pugui sentir-se com a casa.