Antígona és un personatge d’una tragèdia del teatre de l’antiga Grècia, obra d’un tal Sòfocles, que ha estat contemplada al llarg dels segles i continua essent d’interès també avui.

Recordem-ne breument la trama.

Els germans d’Antígona, Polinice i Etèocles, han mort en la lluita pel tron. El nou rei Creonte, mana sepultar amb honors Etèocles però prohibeix que a Polínice se li doni sepultura considerant que havia traït la ciutat, i amenaça de mort a qui ho faci. Antígona, fidel a la norma moral que els morts han de ser enterrats i per amor al seu germà, decideix desobeir la llei imposada pel rei i, malgrat la reticència de la seva germana Ismene que té por de les conseqüències d’anar-hi en contra, cobreix el cos del seu germà.

És descoberta. Creonte mana empresonar-la en una cova tapiada. El final és d’allò més tràgic perquè Creonte es penedeix de la seva arrogància per por del càstig dels déus però ja és tard. La troben morta; el seu promès i fill de Creonte se suïcida i també la mare d’aquest i esposa de Creonte consternada per la mort del fill.

Antígona es presenta doncs com aquella persona que afirma la superioritat dels valors morals per sobre de la llei positiva i que té el coratge d’afermar-ho amb els fets també si això li pot costar car.

Els moralistes avui reconeixen que la veu de la consciència és la norma última del judici de la bondat o malícia de les pròpies decisions, ja que és allà on es fa sentir la veu de Déu. Així Antígona, escoltant la veu de la consciència, esdevé model moral universal de comportament social.

Veiem com, al llarg de la història, gent de tota mena ha tingut el coratge de comportar-se com Antígona. Recordem, per citar un exemple, el cas de Rosa Parks, una noia de color que en un autobús a la ciutat de Montgomery (Alabama), es va negar a cedir el seu seient reservat a les persones blanques i va acabar empresonada, fet que va donar impuls al moviment pels drets civils de la gent de color aconseguint al final la cancel·lació de la llei segregacionista. Com també el pastor evangèlic Dietrich Bonhoeffer, executat el 1945 per oposar-se a les lleis nazis. Però podem afegir-hi, des del principi del cristianisme tots els màrtirs que moriren per no renegar de la seva fe en Jesucrist davant el poder civil.

L'obra de Sòfocles s'ha representat sovint en teatres i en pel·lícules, i ha inspirat nombroses obres. Recordem aquí la novel·la: La tumba de Antígona (1967) de María Zambrano on aprofundeix la dura experiència de l'exili. Com també la Antígona obra de teatre de Salvador Espriu que va escriure al 1939 si bé no es va permetre la seva representació, degut a les prohibicions de l'època amb el català, fins a l'any 1958. Escrita doncs al final de la guerra civil espanyola, Espriu hi presenta una Antígona que primer intenta evitar la guerra entre els germans, i al final malda perquè se superi la divisió entre vencedors i vençuts per la qual cosa ella és condemnada ja que els caps de la ciutat manen d'honorar els vencedors i esborrar la memòria dels vençuts considerats com traïdors, mentre que Antígona ofereix la seva vida perquè cessi la maledicció.

El fet és que tot aquest reguitzell de produccions s'han inspirat en l'Antígona de Sòfocles perquè la trama i els personatges són paradigmàtics universals, presents en totes les societats al llarg de la història.

En contrast, Creonte, representa el governant absolut. Per a ell, l'Estat és ell mateix, i la seva llei que ell decreta ha de ser obeïda "tant en les coses justes com en les que poden no ser-ho". No escolta ningú: ni el seu fill Hemòcles, que estava promès amb Antígona, ni la seva guàrdia.

El cas és que, Creonte creu actuar bé, però el que passa és que el seu pensament, tancat a qualsevol relació, ignorant tota veu externa, queda limitat. Sòfocles posa en evidència en Creonte com aquest seu tancament, aquesta seva arrogància, és precisament la causa de la mort d’una innocent, i de la total solitud amb que es trobarà ell al final, després de la mort de la seva neboda Antígona, del seu fill i de la seva esposa.

En Creonte veiem la personificació de l'autoritat civil que s'atorga un poder absolut. L'obra original se situa en la ciutat de Tebes que es regeix per una monarquia, però és igualment aplicable als règims polítics apareguts amb la modernitat, en què neixen les nacions que prenen en mà l'estat, desplaçant la centralitat dels monarques. En aquest estat la llei positiva esdevé la norma suprema, però l'autoritat política, en desvincular-se, legítimament, de la religió, creu però que té dret a decidir-ho tot sense necessàriament un referent moral. Ja quan a França es guillotina el rei, s’obre el període del terror.

Així, sorgiran governs moguts per ideologies, sistemes de pensament tancats en si mateixos que pretenen donar resposta a les exigències d'absolut de la persona humana.

El nascut estat nació, hereta sovint l'esperit absolutista de la monarquia. Sovint, amb l’objectiu d’enfortir el seu poder, cercarà una uniformització lingüística i cultural dins de les seves fronteres, ignorant la riquesa de las relacions gràcies a la natural diversitat entre els ciutadans. Segons el mateix Jean-Jacques Rousseau l’Estat és el detentor de la Voluntat General, i que «cada ciutadà ha de relacionar-se directament amb l’Estat»[1]. Així, la societat queda reduïda a un munt d’individualitats i on el mateix joc democràtic com el seu còmput de majories i minories, manca d’un real esperit de col·laboració i de solidaritat, d’espontaneïtat social creativa inexistent en una estructura encarcarada com és l’estat.

L’estat nació, atribuint-se la sobirania, considerant-se a si mateix com el fi últim, crea un individualisme col·lectiu tancat. Els seus ciutadans pensen aleshores realitzar-se humanament col·laborant en l'expansió del propi estat. Es crearan així imperis colonials que imposaran fins també la llengua i les costums de la metròpoli a les poblacions sotmeses. Apareixen igualment la difusió i exacerbació dels sentiments nacionalistes, arribant a formes d'autèntica idolatria.

Considerem que el nacionalisme és potser pitjor de tota altra ideologia, perquè arrossega no només la racionalitat sinó també l'emotivitat a un forat sense transcendència. Sota els seus impulsos els estats nació han provocat al segle passat les conflagracions més violentes i sagnants que recorda la història: a Espanya amb els seus probables milió de morts, i desenes de milions a l'Europa als anys quaranta. Avui, els nacionalismes segueixen vius arreu.

Però aquí voldria aturar-me en un personatge que en tot aquest relat queda a l'ombra. Em refereixo a Sòfocles, l'autor de l'obra. El seu propòsit no era simplement entretenir durant una hora els atenencs. Cal dir de seguida que ell no és un polític. El seu desig no era el de denunciar sota la figura del rei Creonte cap governant atenenc de la seva època i capgirar la situació en favor d'un altre de la seva simpatia. Sòfocles, en realitat, era un filòsof que, davant els sovintejats atacs dels pobles veïns, vol ajudar els seus compatriotes a superar la seva decadència moral que podria portar a la ruïna de la ciutat. Els mostra aleshores Antígona com a model d’aquell que prioritza la llei divina.

Com a filòsof, Sòfocles exerceix una activitat essencial en tota societat: la del pensador capaç d'orientar el col·lectiu cap al bé. Lamentablement, avui assistim com a una mena de deserció d'aquesta necessària labor social. Sembla esborrat de les ments i dels ànims el lema "Sapere aude!" (tingueu el coratge dels savis!) que, amb Kant, ressonava amb entusiasme al període de la il·lustració, al segle XVIII. En lloc seu, una multitud de mitjans uniformitzats al servei del pensament oficial i dels interessos econòmics o de poder.

Sense una llum crítica, es presenten a la població tota mena de fantasmes pertorbadors que la condueixen a lliurar el poder als autoritarismes com a fals remei necessari.

Per això el missatge de Sòfocles és avui més urgent i necessari que mai. El buit creat per la deserció de tants intel·lectuals, posa particularment en relleu la figura de Antígona, com un model de comportament social per a cada home o dona del món d'avui, amb la forta invitació a viure ell o ella fidels a la pròpia consciència davant a tota mena de Creontes, en les múltiples i variades situacions de la vida social. Amb aquesta actitud és com les persones aconsegueixen aquella maduresa humana i, amb l’ús ple i responsable de la seva llibertat, fan possible que el poble sigui governat pel poble, l’ideal al que aspira tota democràcia.

A aquest punt, són escaients aquestes paraules del que fou bisbe d'Aquisgrà, Klaus Hemmerle: "Cadascun de nosaltres té una seva vida única que no es pot comunicar als altres, una responsabilitat única que els altres no poden assumir. Tothom és llençat a una solitud íntima amb ell mateix. Només un pot ser més intern en nosaltres que nosaltres mateixos: Aquell que ens ha creat i ens manté vius. Ell s'ha fet home per a nosaltres, i així pot ser allà on sóc jo en el meu més profund, Ell pot ser-hi realment, amb mi, al meu lloc"[2].

Escoltant aquesta veu dins nostre la descobrim en harmonia amb la de tots els que també ells l’escolten dins seu. Heus aquí aleshores la plenitud de la relació entre els humans.

[1] Jean-Jacques Rousseau, Le Contrat Social, II. 3. [2] Vie per l'unità, Klaus Hemmerle, Città Nuova Editrice, Roma 1985.