Començant pel principi...; néixer! I això que no és fàcil. Però probablement és el millor.

La llista és llarga... Més ben dit: una lliçó que espero no oblidar.
Un dia em queixava d'alguna cosa amb una persona.  Ella m'escoltava, però s'adonava que això de sentir-me insatisfeta tenia més a veure amb la meva necessitat d'afirmar-me que amb res més. Alguna cosa va fer clic dins meu: "aquest no és el camí". Sense proposar-m'ho, em sembla que aquesta tendència d'assenyalar "tot el que no va bé" està una mica més controlada.

Paradoxalment: caminar i créixer.

És la meva llar amb la seva -considerable- hipoteca. És meva, però no és de la meva propietat -o no del tot. El banc va dir que quanta més gent hi entrés, menys interessos que pagaríem, així que la porta de casa sempre és oberta. Quan entren i se senten a casa, m'oblido de la hipoteca i la lletra petita. Però n'hi ha molts que no es fien del banc... com que l'amo és el Pare... I a sobre va prometre convertir el banc en una cooperativa!

Mantindria les quotes de la hipoteca, les que ja vaig abonar i les que em queden... Esborraria la desconfiança.

Una realitat significativa, que aconsegueix no deixar de ser-ho... Un espai on créixer a poc a poc i bé. Ah, sabíeu que hi ha descomptes a la hipoteca de la vostra llar si sou subscriptors?