Hem tingut l'ocasió de viatjar a Costa Rica convidats per l'Ambaixada espanyola en aquest país per participar en un cicle de conferències sobre l'exili espanyol, especialment per parlar de la figura d'Antonio Jaén Morente, un polític republicà que es va assentar a l'Equador i, en els últims anys de la seva vida, es va traslladar a Costa Rica en contraure matrimoni amb una costa-riquenya. Allà va desenvolupar una tasca important, sobre tot el projecte de crear un gran centre d'estudis sobre els diferents països iberoamericans i els seus vincles amb Espanya, sense oblidar tampoc les arrels pròpies de cadascun d'ells: indigenisme, mestissatge, aportació hispana, encontres i desencontres. Allà va morir el 1964, just un any després de la Conferència de San José, on el president Kennedy va presentar al món la seva Aliança per al Progrés, que descartava les intervencions militars nord-americanes en aquests països i proposava un flux econòmic més just i solidari entre el Nord i el Sud. Molt ha plogut des d'aleshores; queda poc ja d'aquell esperit profundament cristià que va voler canviar el món, i va ser el món el que no va canviar. Kennedy assassinat, intervencions a Panamà, Grenada i tantes d'altres que culminen amb la recent del president Trump a Veneçuela. Apropiació de recursos naturals per part dels de sempre, dictadures, populismes radicalitzats i absència de vertadera democràcia.

Crida l'atenció a Costa Rica la frescor de la seva gent, l'amabilitat i la gentilesa. El lema que han adoptat al país, “pura vida”, l'utilitzen per saludar, per desitjar el millor, per expressar la riquesa del sabor de les menges que ofereix la terra… per a tot. Ni tan sols les pluges contínues són capaces d'entristir la població, perquè al final sempre torna la llum.

En passejar pels carrers de la capital, San José, s'adverteix la presència del món globalitzat. Botigues de les marques que pots trobar avui dia en qualsevol part del món, l'ús d'anglicismes… I un es pregunta: estem perdent l'essència dels nostres pobles? Per a aquest petit país centreamericà, la dolarització és una realitat i, amb un simple passeig, un s'adona de com l'american way of life es fa palesa. Per exemple, a l'acollidor Cafè del Teatre Nacional vam demanar un pastís i ens van recomanar un manzana pie (un pastís de poma).

D'altra banda, quan visites els Museus del Jade i el de l'Or, pots conèixer les cultures precolombines i et sorprèn que l'organització de la vida en aquells pobles no es diferencia gaire de la que podem veure en qualsevol museu arqueològic o prehistòric d'Europa. Civilitzacions en les quals un grup de persones són més influents per la seva saviesa, experiència o pel seu poder econòmic. Comencen a diferenciar-se les persones, els grups socials, per categories i, en general, aquells que tenen més poder o control sobre la resta solen ser els més poderosos econòmicament. Els cacics que regnaven a les tribus, recolzats pels xamans i bruixots i convertits en una casta dominant.

Després l'ocupació espanyola, que va suposar l'evangelització i la creació d'una nova identitat fundada en el mestissatge. Un país que no rebutja l'aportació hispana, com està passant en altres parts del continent, entestats a revifar la llegenda negra de la conquesta i colonització espanyola obviant-ne els aspectes més enriquidors.

Hi ha a Costa Rica grans contrasts socials, però també ens adonem de la pau social que es respira, on no hi ha ni tan sols un exèrcit regular. És veritat que té la fortuna de la biodiversitat, que l'està convertint en un atractiu lloc de turisme, i també l'exportació del cafè, cacau i bananes, tots ells de gran qualitat. Un bon nivell educatiu, diverses universitats públiques i privades, institucions culturals de gran prestigi com la Biblioteca Nacional i drets socials conquerits a través d'un llarg procés.

Però també vam veure la cara de la pobresa, la dels migrants nicaragüencs que s'ocupen dels treballs més pesats del camp, la d'uns pocs indis que demanen almoina per les cantonades. I, tanmateix, el país ofereix uns estàndards de qualitat de vida per sobre dels seus veïns centreamericans.

Construir així una identitat nacional pròpia no resulta fàcil, i així i tot hi ha quelcom que els particularitza i per això volem deixar constància de com ens ha sorprès el tracte que hem rebut de cadascun dels costa-riquenys o ticos que hem conegut: des del professor universitari al taxista, des de les empleades de l'hotel als comerciants, des dels estudiants i públic interessat que va assistir a les nostres xerrades als cambrers dels restaurants. Pau social, pau espiritual que percebem en les misses a la catedral, pau amb la natura que els envolta, harmònica relació entre la selva i el cafetar, entre les muntanyes i els rius amb les plantacions de fruites. País de la primavera eterna, on només hi ha dues estacions, la seca i la plujosa; serena dolçor tropical, bellesa sense parió. Potser aquesta sigui la seva principal senya d'identitat.