Els viatges, els recessos, les escapades d'un cap de setmana, són mecanismes de fugida davant de la rutina que ens permeten oblidar-nos una mica d'una realitat en què ens trobem tan immersos que pot arribar a resultar malaltissa. Realment poden arribar a causar malalties, i no parlo només del pla psicològic, ja que sabem bé com ens pot afectar somàticament.

El descans és allò que més ens falta, aquella pau que no tenim. En lloc d'això, vivim en una  violència constant que ens exigeix rendir des de diferents fronts. El problema d'aquest rendiment és que, a més, és autoimposat. Per sortir d'això fa falta un canvi des de dins, però per descomptat que és un problema social.

La societat del cansament és un concepte presentat per Byung-Chul Han mitjançant el qual defensa que vivim en una societat on les exigències d'eficiència ja no venen de l'exterior, sinó des de nosaltres mateixos. La infelicitat sembla arribar al fet de no sentir-se productius, que ve ve acompanyat necessàriament de l'ansietat i la depressió.

Comencem amb una pregunta: quan fem una pausa de tot, en forma de petites vacances, no és quan veiem més claredat què necessitem, veiem què ens preocupa realment, distingim què ens omple? I ara, imaginem que aquesta clarividència ens acompanyés sempre, en la nostra rutina, durant tot l'any. Però això no seria possible, perquè necessitaríem una prudència pròpia del savi contemplatiu, d'aquell que té el temps per filosofar.

Exposada la dificultat, observem les conseqüències de la vida hiperactiva. Quan s'acosta un fenomen meteorològic que amenaça la vida de les persones, és la primera resposta parar l'activitat de la ciutat? Desgraciadament, no. Ha estat la segona resposta, la de novembre, però no la d'octubre. També les depressions i la falta de sentit davant la vida es relacionen amb aquesta autoexigència hiperactiva. Formem un autoconcepte basat en el nostre rendiment. Després de completar la tasca, continuem sentint el buit.

Assenyalem, llavors, el problema: no podem viure sense parar esment a allò que és important perquè el que és urgent constreny i cal reduir. El que no podem fer és reduir la nostra manera de viure, retallar allò per a què no tenim temps, posposar allò que ens omple per poder acabar el treball. Necessitem el que és “innecessari”, perquè l'“innecessari” ens fa lliures. Aquí es troba la capacitat creativa d'autodefinició. Cadascú té, no tan sols la llibertat, sinó la responsabilitat de dir “no”, d'aturar-se i dedicar-se a una activitat que l'ompli, o en cas contrari eliminem el nostre aspecte espiritual.

Molts joves ignoren què és l'espiritualitat, de fet pensen que és un aspecte religiós de l'ésser humà. La vida reduïda que vivim els porta a deduir que més enllà d'allò material es troba el psíquic com a eina, però res més. La consciència és útil per a l'estudi i el treball, però les preguntes no van més enllà.

Quan comencem el treball, cada dia anem corrent d'un costat a un altre a causa de l'enrenou, anem apagant focs. No se'ns acudeix arribar, asseure'ns i observar. Seria molt estrany començar a mirar cada persona a la cara i prendre'ns el temps de reflexionar: per què avui ella no s'ha maquillat? O, per què ell fa una setmana que s'adorm a classe? Com volem, doncs, pensar que una societat així, que no pregunta, que no pensa i que no descansa, prioritzi la vida de les persones per sobre de tota la resta?