El dijous 22 de febrer a València no ens podíem creure les imatges d'un immens incendi amb unes flames que van devorar un edifici enorme en poques hores. Vàrem assistir a un rescat èpic dels bombers que van arriscar les seves vides més enllà dels límits de seguretat. Deu morts deixen famílies destrossades i més de quatre-centes persones han perdut absolutament totes les seves possessions i records. Un esdeveniment que marcarà les seves vides per sempre i que deixa empremta. Cal analitzar-lo per a evitar que es repeteixi.
Entre tant de patiment, ha sorgit una gran onada de solidaritat que ens ha sorprès a tots. Des del món de les falles, clubs esportius, parròquies, associacions veïnals, iniciatives particulars, s'han bolcat a buscar recursos per a ajudar a aquestes famílies. I les autoritats civils, de qualsevol tendència, s'han unit -ens crèiem que això ja no era possible- davant una tragèdia humana que supera qualsevol ideologia. Senyal que aquesta societat tan polaritzada, amb tanta crispació, amb enfrontaments polítics, té arrelada una capacitat de compassió davant el dolor aliè molt més gran del que ens sembla. És un motiu d'esperança perquè existeix una convivència social profunda que surt a la llum quan les coses són realment difícils i no hi ha més remei que actuar units.
És molt difícil comprendre què significa perdre la casa on conservem tot el que posseïm, la llar, el projecte vital al qual s'han dedicat tants recursos. Com respondríem si de sobte la nostra vida es trunqués? És una reflexió col·lectiva de com en són d'efímers les possessions en les quals basem la nostra riquesa, i que allò realment valuós no es pot cremar: les relacions, la família, els amics, l'amor dels éssers estimats, el treball en què ens realitzem… una oportunitat de refer l'escala de valors.
La pèrdua de éssers estimats suposa un dol, amb totes les seves fases. La nostra tasca és estar al costat dels familiars, fer un acompanyament emocional perquè segueixin el seu procés natural per la pèrdua i vagin assimilant la seva nova etapa vital. Aquells que han salvat la vida han de passar també el dol de la pèrdua vital, del seu projecte personal o familiar, i hauran de construir una nova història. I per això necessiten el seu temps i ritme. La rapidesa d'actuació de les autoritats i els voluntaris és un gran suport per a acompanyar aquest llarg procés de reconstrucció de la vida que continua, en la qual el suport emocional és també essencial.
Es tracta de convertir la solidaritat en una manera de comportar-nos, en aquesta fraternitat que ha de ser model de vida social, per compartir amb els qui tenen menys, no només davant d'una tragèdia com aquesta. Al final, una gran adversitat treu la versió més humana i compassiva de cada persona i genera esperança perquè formem part d'una societat que sap el que és realment important i és capaç de respondre unida davant el sofriment d'uns altres.