Hi ha un aspecte del desenvolupament de la nostra Història que em crida especialment l'atenció, i és justament quant ens costa aprendre'n. Actualment, hi ha moltes pors i fòbies, entre les quals destaquen l'estrès i l'ansietat. Sembla que ens trobem indefensos davant d'elles. Aquests fenòmens trastornen l'ésser humà i el turmenten complicant la seva vida de manera del tot innecessària. Això dificulta enormement les tasques més simples que hem de realitzar i fa cada vegada més inassolible l'ideal de felicitat.

Em sorprèn que, no sent aquest un problema nou, i per tant havent-hi solucions per a aquests mals des del principi dels temps, la població en la seva majoria no els conegui. Es fa estrany que sorgeixin cada any noves tècniques per combatre'ls, i les persones es llancin desesperades a provar-les, deixant-se enganyar per una de les fal·làcies més antigues de la Història: la preferència per allò que és nou, no havent provat, no obstant això, els primers remeis per prevenir aquests trastorns.

Ben lluny de voler excloure la important labor psicològica d'aquesta exposició, només em proposo portar al primer pla als filòsofs de les escoles hel·lenístiques, aquells que es van preocupar per viure a prop de la quotidianitat, no en una torre d'ivori, conreant la saviesa pràctica. Si fem memòria, podrem recordar els ensenyaments dels estoics i epicuris i el seu ideal de l'apatheia o l'ataraxia, eines que mantindrien a ratlla, si les utilitzéssim, no tan sols l'ansietat i l'estrès, sinó també tots aquells obstacles de la cultura de masses actual que ens impedeixen arribar a ser feliços.

Però no hem de caure en l'error de simplificar aquestes teories, formant-nos una idea falsa d'aquells filòsofs pràctics, considerant, la seva, una filosofia de segon grau pel fet de ser menys complexa que la pròpia de filòsofs que sí que viuen en torres d'ivori, i que teoritzen sobre realitats que no hauríem pogut imaginar de no haver-los llegit. Els filòsofs de les escoles hel·lenístiques no són tan senzills, però si algú ho dubta, el convido a practicar un dels seus exercicis.

La por més gran que, al meu entendre, combat l'escola dels escèptics, és la d'estar equivocat. No em refereixo a aquesta sensació que experimentem quan en una discussió descobrim que no teníem raó, sinó a aquella possibilitat que ens turmenta a alguns que un dia descobrim que absolutament totes les nostres creences no eren més que mentides. La pràctica de l'afàsia consisteix a abstenir-se de pronunciar qualsevol judici. Encara que es poden formular crítiques contra l'escepticisme, proposo que es miri amb respecte i se li doni una oportunitat a aquesta idea revolucionària, i perquè es vegi clara la seva utilitat, presentaré la seva relació amb la teoria d'un filòsof que va morir fa tan sols un any, Gianni Vattimo.

Descobrir-se totalment ignorant no hauria d'espantar-nos més que ser absolutament creients. Les creences són veritats per a les quals cada individu té seguretats limitades, i per tant cal reconèixer el seu límit, afeblint-les, en un exercici d'humilitat i respecte a l'aliè. La conseqüència contrària seria, tal com ens mostra Vattimo per mitjà de la Història, matar en nom de la veritat. L'exercici de l'afàsia ens fa prendre consciència de la nostra petitesa i ens ajuda a obrir la nostra ment a diferents possibilitats i prenguem en consideració altres arguments, tornant-nos més tolerants. Si som capaços de viure amb tranquil·litat, cuidant una veritat feble, no ens veurem destruïts si algun dia descobrim alguna cosa que contradiu les nostres creences, com ha passat en filosofia, en teologia i en ciència. Tampoc haurem destruït a ningú per la defensa irracional de les nostres veritats.

La veritat és un dels majors anhels de l'ésser humà, si no el més gran i, per tant, és allò que hem de tractar amb més cura i prudència.