Com a tantes altres cases, també nosaltres hem posat en un lloc destacat de la nostra un motiu que evoca Nadal. Es tractava d'un Misteri molt delicat, escaiola fràgil, que una amiga havia pintat per a nosaltres com a regal de casament.

En col·locar les figures a darrere del Nen hi vam posar la mula i el bou, animals, que, segons la tradició, donaven escalfor a Jesús en el pessebre.

No consta que el bou i la mula fossin realment a l'estable on va ser el part. Són poc rellevants, però cobren protagonisme pel fet de ser una font de calor en una nit freda de desembre. És el mateix paper assignat als anònims pastors, mentre que el protagonisme l'acaparen els Reis Mags que, aquests sí, tenen el seu propi nom com a benefactors, o Herodes, com a dèspota cruel que mata els innocents, personatges tots ells en tants pessebres familiars, com aquells de la nostra infància. Miracle que les nostres mares feien realitat. El paper de plata convertit en aigua, el carbó en roques, les serradures en terra i la molsa en vegetació. Petites casetes, figuretes petites, els oficis varis, els soldats romans, les gallinetes, el pont i un molí amb aspes.

Això ens ha fet pensar en aquestes figures de segona fila, acompanyants, col·laboradors, que fan el seu paper en silenci i que no molesten, però que són necessaris i a vegades imprescindibles.

Podem pensar, per exemple, en el taller del pintor Murillo. Sense els seus ajudants i col·laboradors no hauria estat capaç de produir la seva ingent obra pictòrica.

Un altre exemple, també en el món de l'art, podria ser el de l'escultor Jaume Plensa. Vam veure un documental en el programa “Imprescindibles” de la 2, del procés de col·locació d'un dels seus grans caps a Nova York. El geni és sens dubte ell, però sense les persones que el van ajudar amb la realització al taller, i amb el transport i la col·locació al carrer, no podríem gaudir d'aquestes obres d'art. I aquest escultor encara va més enllà quan afirma que no dona per conclosa una obra fins que el públic espectador la fa seva.

I així podríem veure tants exemples. La conclusió és que a la vida són necessàries les persones “genials”, les que brillen per les seves qualitats de tota mena, però no són menys importants les “de segona fila”; nosaltres, persones senzilles i simples que amb la nostra humil aportació podem col·laborar en la construcció d'un món millor i més bell.

És un nou lideratge, el de les persones normals i corrents, que porten una vida rutinària i anodina. Van tots els dies a la feina, ho fan tan bé com saben en la seva responsabilitat silenciosa. Compren el pa de cada dia, fan el menjar, s'ocupen dels fills i de les persones grans que depenen d'ells.

No aspiren a penjar-se medalles, sinó a un merescut descans quan el dia acaba i, confortats entre els llençols del llit que tots els matins fan, tracten d'agafar el son.
I de nou tornar a començar. Això sí, tenen somnis i il·lusions, projectes d'una altra vida millor, però són realistes i assumeixen la seva pròpia amb plena acceptació.

Són éssers anònims, a vegades tristos i altres alegres, però sempre endavant, mentre els cossos aguantin. Fan números amb els salaris que perceben, els estiren fins que acabi el mes. Saben que no poden defallir, herois del quotidià.

Són els que saludem al matí quan ens els trobem al replà de l'ascensor dels nostres blocs de cases, els que no escatimen un “bon dia” o un “adeu”.

Rostres difuminats entre les voreres, cuques de llum en la nit, gairebé transparents a ple sol.
El nostre fill, que no és practicant de cap religió, va venir emocionat d'una homilia que va escoltar al casament d'un familiar. És un passatge d'una carta de sant Pau on s'afirma s'afirma que Jesús es va despullar del seu rang. I ho comentem junts. Quines bones paraules per a convertir-les en “leitmotiv”! Despullats, nus, inermes.

Humilitat, senzillesa, passar desapercebut, però ser, estar en el lloc indicat i en l'hora oportuna. Ocults i en el seu lloc, com ha de ser.