Fa més de 50 anys, el senador Robert F. Kennedy, en un discurs en la Universitat de Kansas, va criticar el Producte Interior Brut (PIB) dient que “ho mesura tot... excepte allò que fa que la vida valgui la pena”. En particular, creia que en utilitzar el PIB com a mesura de referència semblava “que havíem renunciat a l'excel·lència personal i als valors comunitaris per la mera acumulació de coses materials”.

El PIB és la mesura més coneguda de la riquesa d'un país. A través de l'increment en el PIB es mesura el creixement econòmic en un termini de temps que generalment sol ser anual. Per això, constitueix una important eina de política econòmica, sent considerat un dels “grans invents del segle XX” des que es va inventar, després de la Gran Depressió de 1929.

No obstant això, com apuntava el senador americà, el PIB no és un bon indicador del benestar individual. I és que el que mesurem afecta al que fem, i si mesurem el que és incorrecte, podríem fer el que és incorrecte. Per això, des dels anys 70 s'han fet esforços per a anar més enllà del PIB, tractant de trobar altres formes per mesurar el benestar que permetin millorar la vida de les persones.

En aquest esforç, resulta clau l'Informe sobre la felicitat, publicat anualment per les Nacions Unides, ja que ofereix una mesura comparable de felicitat i benestar entre els diferents països del món. Des de la seva creació en 2013, gràcies al petit país de Bhutan, ha anat evolucionat fins a ser considerat un indicador de benestar molt influent en la formulació de polítiques públiques.

Quan juxtaposem creixement del PIB amb les mesures de felicitat contingudes en l'Informe sobre la felicitat queda clar que, encara que el PIB és un predictor significatiu de la felicitat, no n'és l'únic factor. Existeixen altres variables, com el suport social, l'esperança de vida, la llibertat, la generositat i l'absència de corrupció, que ajuden a explicar les diferències observades entre els nivells de felicitat entre països.

Per això, els autors de l'informe proposen una reavaluació de l'èxit econòmic, advocant per polítiques que fomentin el creixement econòmic i alhora millorin la qualitat de vida. Els autors sostenen que, si s'integra la felicitat com a objectiu clau del debat públic, els governs podrien adoptar un enfocament més holístic en la formulació de polítiques públiques, garantint que el progrés no es mesuri únicament per la riquesa material sinó pel benestar dels seus ciutadans.

Alguns països ja estan en aquesta direcció. Per exemple, en 2019 Nova Zelanda va introduir el Wellbeing Budget, un pressupost que té l'objectiu d'utilitzar indicadors socials i mediambientals, juntament amb els econòmics i fiscals, per a orientar les decisions d'inversió i finançament del Govern. El projecte va ser un experiment audaç no sols per canviar la manera d'entendre el progrés, sinó també per adoptar una nova manera de dissenyar les polítiques públiques.