Hi ha dos mesos que ocupen una posició central en els nostres almanacs vitals: el maig i el juny; són decisius per poder viure la resta de l'any, igual que hi ha decisions que es prenen en un determinat moment, per exemple, estimar a una altra persona.
Deixem enrere el mes d'abril, que, darrerament, amb el canvi climàtic, gairebé no existeix perquè el segresten els rigors d'un estiu cada vegada més primerenc i inclement. Però el maig és diferent, per als cristians és un mes de festa, el mes de la Mare de Déu, per a ells la maternitat plena i joiosa. També en molts llocs, per exemple a Andalusia, és el mes de les creus, en què es canta i balla al voltant del principal símbol d'aquesta creença religiosa: la creu en la qual Crist va lliurar la seva vida per la redempció dels homes. Enrere ha quedat la Setmana Santa, i amb ella el ressò estripat de la "saeta" en nits de primavera que encara són fresques; lluny ha quedat l'agonia de tot ésser humà en veure's reflectit en el sacrifici d'un dels seus, un home, fill de Déu per molts i, per altres, una d'aquestes persones cridades a donar un significat a una vida que, per si mateixa, seria absurda si no tingués un sentit: l'amor recíproc, encara que a vegades ens obstinem en el contrari.
Maig ja no és abril, el de processons de Cristos sagnants i verges doloroses plenes de llàgrimes. Ara és un temps diferent, de festa, d'alegria, de sentir molt a prop la glòria. Aquí hi ha les anomenades festes dels "mayos", amb orígens que es remunten a la pagana prehistòria, quan també tenien el seu sentit sacre. Celebren el canvi de les estacions en què, després dels freds hivernals i la pluja cada vegada més necessària i que generosament ens ha arribat fa poc, la gent surt al camp i a les places dels pobles i ciutats i es desprèn dels abrics i de tot el que els destorbi. Molt aviat arribarà el temps de segar i batre, així des de fa més de dos mil anys fins ara. No canviem tant.

Els "mayos" o les "mayas" eren troncs adornats amb flors que s'oferien, en primer lloc, a la Verge, i després a les noies. Per tota la Península Ibèrica, tant a Portugal com a Espanya, els joves competeixen, o almenys fins fa poc ho feien, per grimpar un tronc i agafar una peça que pot ser una flor o un llaç, un mocador o una cosa simbòlica, mentre les mosses, divertides, observen amb nerviosisme si aquell noi pel qual sospiren és l'afortunat que l'agafarà primer.

A Còrdova, ciutat de destí a la qual cal anar almenys una vegada a la vida ―igual que es va a Santiago, Roma, La Meca o Jerusalem―, la Festivitat de los Mayos consisteix en trenta-un dies de festa contínua. Primer, les creus hereves dels "mayos" en què el tronc es va canviar pel símbol cristià de la creu. Engalanades i belles, orgull dels barris, competeixen per un premi, malgrat que a vegades sigui simplement muntar-les. I, al seu voltant, el ball per sevillanes, les tapes amb els amics i la família i una copa de vi d'aquestes beneïdes vinyes. Sí, Crist va morir a la creu, però va ressuscitar i amb el seu exemple ens diu que "el penar" dura poc, que, a qui el vulgui seguir, li espera un paradís etern i, a qui pensi d'una altra forma, la pau i el descans, que tampoc és poca cosa.

Després, els patis, només els que hi hem viscut des de petits sabem què vol dir néixer entre testos i flors l'ombra d'un llimoner o una parra, l'olor de la flor de taronger o de la dama de nit i gessamins que mai falten. I la llum, la llum que tenen els patis és una cosa misteriosa i única: blaus de cels blaus que amb la calç es fan parets blanques, nits d'estrelles i llunes que són suggeridores i que calmen. Racons per estar sol, amb la lectura d'un llibre i després, quan toqui, amb les famílies extenses, que no són només pares i fills, sinó avis i veïns. I els animals que conviuen amb nosaltres: els insectes entre les flors, que tant els necessiten, els de companyia, gossos i gats i fins a les sargantanes que en els dies calorosos busquen el sol de la vida per a absorvir-lo i quan toca amagar-se guardar-lo al seu interior mentre dormen durant els curts hiverns.

Als patis ―que en el seu origen més primigeni són d'herència mora o hebrea, semítica sempre, i els cristians la van adoptar com a pròpia― es produeix el miracle de la naturalesa. Serem capaços de conservar la seva essència sense caure en la temptació de convertir-los en un mer espectacle per a turistes? Molts diran que d'alguna cosa s'ha de viure… 

I, per acabar, Còrdova acomiada el maig amb la fira, que al sud dura més d'una setmana i que ja no és un mercat de bestiar ni d'objectes diversos com ens conta la història, sinó un espai utòpic i d'il·lusió pels nens en què hi troben "cacharritos" i tómboles, focs artificials... I, per a joves i grans, balls i diversió a les casetes efímeres. Sembla que, per uns dies, estigui prohibit estar trist.
El maig, que no se'ns perdi, que cal viure'l amb totes les seves conseqüències.