Temps, el gran idolatrat del segle XXI. Vivim amb pressa, corrents, d'urgència en urgència, apagant focs. El nostre millor aliat? Les checklist de les aplicacions que ens ofereixen els nostres telèfons intel·ligents. O, per als més analògics, qualsevol quadern que tinguem al calaix. La qüestió és anar de tasca en tasca. N'hi ha tantes, que ni tan sols tenim la capacitat de retenir-les. El plaer més gran és anar-les ratllant o eliminant. Una menys! Encara que inevitablement en les pròximes dues hores segur que se'ns ocorreran tres més per afegir a la llista.

Hi tants “cal que” que ens omplen la vida d'activitat: “cal netejar…”, “cal anar a …”, “cal comprar…”. “cal emplenar…”, “cal enviar…”, “cal…”. Tants que, a vegades, no ens queda temps per contemplar. Contemplar la vida que passa, a poc a poc, davant nostre, però que, amb aquesta infinita llista d'obligacions autoimposades, deixem passar. Fins i tot el que més ens agrada, i allò amb què a priori gaudim, arriba a convertir-se en una d'aquestes obligacions. Passa de ser temps de gaudi i desconnexió a alguna cosa que faig perquè toca, “és la meva afició, haig de dedicar-li temps”, però no deixa de ser una cosa més, no alguna cosa que omple la meva vida de vida.

No ens permetem parar, deixar de ser productius, estar quiets, descansar. Si ho fem, ens arriba aquest sentiment de culpa, de “perdre el temps” sense percebre que realment l'estem guanyant, guanyant temps de qualitat. Potser no és productiu estar a casa sense fer aparentment res?

A vegades ens sembla un sinònim d'èxit el fet d'estar ocupat, sense temps, sacrificant el descans i l'oci per un treball que ens aporta més benestar econòmic, un compromís, un somni. Admirem a qui és més productiu, a qui fa més coses en menys temps. Però no hauríem d'admirar més a qui sap distingir l'urgent de l'important? A qui posa a la persona en el centre, que se sap aturar a escoltar i escoltar-se?

Sovint caiem en l'error d'equiparar el sacrifici amb la felicitat. Quant més temps hi dedico, més hores hi inverteixo, i més èxits assoleixo, més feliç soc. Que equivocats estem! Aquest sacrifici sovint ens porta  a la frustració, a sentir que res és suficient, que sempre es pot fer una mica més… Així perdem l'oportunitat de gaudir dels petits assoliments quotidians, tants i tants que n'aconseguim cada dia. Donar una alegria amb una trucada, fer un menjar ben bo, o una cosa tan senzilla com que aquest matí hagis deixat dormir una estona més al teu veí perquè no has fet tant de soroll en despertar-te.

Invertim, invertim el nostre temps en allò que ens faci feliços de veritat, a poc a poc, sense presses, sense autoexigències. Parant-nos en cada detall que la vida ens regala. Mantinguem viva la il·lusió. Mirem als ulls. Diguem “no” a tot allò que ens tregui la pau. Regalem temps als altres, a Déu i a nosaltres mateixos. Però no el que em sobra després d'aquesta llista infinita de la qual parlàvem, sinó l'únic que tenim realment, que són 24 hores al dia, ni una més ni una menys.

Que l'urgent no tregui temps a allò que és important de veritat.