Moltes vegades, som insensibles a petits o grans esdeveniments del nostre voltant. La voràgine de cada dia, el ritme de vida estressant que ens hem imposat, els treballs que s'allarguen més enllà de l'horari laboral, els compromisos familiars, els grans i els petits, la contínua inclinació al mòbil i al portàtil, la navegació sense rumb per aquest procel·lós oceà d'internet… En fi, tantes coses que emplenen els minuts i els segons del nostre temps, en unes hores cada vegada més curtes i menys plenes de vivències. El temps corre veloç i no ens adonem de tot el que tenim al nostre abast.

Aquests dies en què el juny, nu i inerme davant els rigors de l'estiu prematur, torna a vestir-se de primavera, i una brisa suau ens embolica amb una aura de frescor, en un parc de qualsevol de les nostres ciutats, o en els camps perduts dels nostres pobles, la naturalesa ens ofereix un espectacle visual. Serà, potser, l'aleteig d'una papallona blanca que, enamorada, busca una flor, s'atura a un dels seus pètals a poc a poc, lleugerament, com demana la fragilitat extrema dels dos “socis” d'aquesta invisible dansa. I de seguida se separa de la flor i voleia al seu voltant. És només un punt, un punt blanc a la immensa mar del cel blau; una goteta d'aigua enmig de la terra en calma.

Convé reflexionar davant d'aquest minúscul miracle de la vida, aturar-se, oblidar-se per un petit instant de tot el que ens afecta i metamorfosar-se en un lepidòpter qualsevol, notar ben a prop la fragància de la flor, complir amb el ritual de la pol·linització, sentir com es transmet la vida, com, gràcies a aquesta generosa transmissió, les flors es multiplicaran.

Fa poc, vam veure una pel·lícula, sobre Patch Adams, aquell metge una miqueta heterodox interpretat per Robin Williams. Al costat d'un profund precipici, símbol de la seva gran confusió, el personatge va ser capaç de contemplar el vol d'una papallona molt maca i d'entendre quin camí havia de seguir.

Pot ser que només sigui una pel·lícula, a més, tenim tantes urgències... però abans que l'estiu ens deixi sense forces ni ganes de fer res, tenim una proposta que podem fer al camp o al parc més pròxim: trobar la nostra papallona. I quan hàgim estat capaços de veure, d'observar, de mirar amb atenció les petites meravelles de la Naturalesa que ens envolten, també podrem veure, observar i mirar amb atenció les coses maques que ens acompanyen cada dia: el bonic disseny del fanal d'un carrer, la decoració realitzada amb cura d'aquella botiga petita del barri, les cadires elegants i còmodes d'una sala d'espera…

I si trobem la bellesa en la Naturalesa, en els objectes quotidians, com no la trobarem en les persones que ens trobem cada dia? Serà un exercici interessant que segur que ens enriquirà.

I si no veig la papallona, jo mateix tinc mil maneres de fer-ne una: un bon dia, encara que sigui a una persona estranya, un somriure, amb una resposta amable, la calma en una trobada casual, una disposició a escoltar, la tendresa.

Que no se'ns escapi el juny sense haver-ho experimentat.