El 1963, la filòsofa Hannah Arendt va escriure el llibre Eichmann a Jerusalem - un estudi sobre la banalitat del mal sobre el procés al criminal de guerra nazi. Eichmann sostenia que la responsabilitat no era seva, ja que ell s'havia limitat a complir ordres. No mostrava cap rastre d'odi cap al poble jueu. En el centre del concepte «banalitat del mal», s'hi troba el sentit d'irresponsabilitat davant de crims atroços comesos apel·lant al sentit del deure, que situa la pròpia moralitat al marge de les accions.

L'any passat, el filòsof espanyol Jorge Freire va publicar un assaig amb un títol provocador: La banalitat del bé. La tesi que del text es pot resumir així: «La banalitat del bé no implica que el bé sigui banal, sinó el contrari: que allò que és banal no pot ser mai bo». El bé es banalitza quan una bona acció «es devalua com a exhibicionisme; la compassió, com a empatia; el valor, com a ser tou, i la concòrdia, com a uniformitat. A causa de la seva banalització, els béns es converteixen en mals». La multiplicació de «els béns» enfosqueix o bloqueja l'aparició del veritable bé.

Aquest assaig, lúcid i agut, deixa al descobert la precarietat de gran part de la cultura dels nostres dies i la superficialitat amb la qual la societat la consumeix. De fet, l'exhibicionisme d'accions aparentment bones, publicades amb bombo i platerets, i sobretot quan les realitzen persones famoses, envaeix la web i els telenotícies. Sembla com si ningú s'interessés per la veritat i el veritable bé; i encara més, aquests són amagats deliberadament per l'efecte quantitatiu del bonisme. D'aquesta manera, els eslògans es propaguen plens d'una tolerància que ningú s'atreveix a qüestionar perquè, en realitat, el que compta no és la veritat, sinó la tolerància elevada a l'absolut.

Com afirma Alan Sokal, parafrasejat per Freire, «les idees relativistes no són res més que la coartada de l'absolutisme dogmàtic. [...] El sofista no es posa al servei del plutócrata sense dir-nos abans que la veritat no existeix». El problema és que, mentre això succeeix, el mal continua regnant en forma de guerres, violacions dels drets fonamentals, opressions, desigualtat, etc. El mal campa arreu perquè no es combat, perquè el bé s'ha perdut de vista, enfosquit pel bonisme. Només el bé pot triomfar sobre el mal.

Afortunadament, som testimonis del bé posat en pràctica per multitud de persones, generalment anònimes, que n'han fet, del bé, el seu programa de vida.

Què podem esperar? Paradoxalment, només podem esperar en aquesta bona esperança que, com deia María Zambrano (citada per Freire), «no espera res [...] l'esperança que es nodreix de l'adversitat, de la seva pròpia incertesa, sense involucrar-se en cap mena de guerra, l'esperança que creix en el desert i dona a llum la paraula no dita, l'esperança que, alliberant-se de l'expectativa d'alguna cosa en un temps establert, travessa l'extensió dels segles».