Ens hem de moure's amb discreció i de puntetes per a utilitzar el concepte d'unitat. Aquesta paraula, en implicar tan enorme significat de realitats humanes, en uns certs casos pot posar-se fins i tot al servei del totalitarisme i el poder, d'aquí el seu deteriorament evident. No obstant això, en el més profund de la persona s'hi troba un anhel d'unitat que assumeix una de les seves manifestacions en el fet religiós. Aquí, més que falta d'unitat, es produeix un esquinçament perquè en Crist, en qui creiem, continuem estant units perquè ell és la unitat.

Cenyint-nos al cristianisme, apareixen una immensitat d'esglésies. Només per citar dos ens associatius de llarg abast, entre els molts que hi ha, el Consell Mundial de les Esglésies n'abasta 350, amb cinc-cents milions de cristians, i l'Aliança Reformada Mundial reuneix més de 200 congregacions d'origen calvinista. Davant de quantitat tan gran d'esglésies cristianes, cal preguntar-se: Com és possible, si Crist és un de sol?

La falta d'unitat és un dolor i recompondre-la serà dolorós, però l'anhel existeix, certament en unes esglésies més que en unes altres. El somni d'un sostre comú, de la casa, s'expressa com a ecumenisme, un solc vital orientat a Déu. Un proverbi àrab diu: «Si vols traçar un solc ben recte, lliga la teva arada a una estrella». Per a alguns, aquest solc està plagat de dificultats i altres l'albiren ric en pistes esperançadores cap a una comunió no tant d'un intercanvi d'idees, sinó de dons.
Orientats cap a la unitat, el diàleg és possiblement, l'única opció necessària i irreversible. No hi ha alternativa. Diàleg en les seves múltiples manifestacions: teològic, espiritual, de l'oració, doctrinal, del poble, de la caritat, de la vida… Perquè hi hagi diàleg es requereix identitat, sense ella no n'hi ha, de diàleg. Hem de saber qui som i per a això necessitem l'altre. La identitat ens porta a la convicció; jo puc tenir respecte a l'altre si tinc una convicció. Dues conviccions afins a totes les esglésies poden ajudar a fer un salt de qualitat: Déu és amor i Déu és Trinitat, família. Tot un camí per fer, però es fa camí tot caminant. Caminar oberts, al costat de persones de bona voluntat i treballar junts en objectius comuns des d'un testimoniatge de fe cristiana. Ens estem referint al diàleg del poble, al diàleg de la vida. Aquest últim no és una manera de viure l'ecumenisme, sinó un estil de vida basat en les coses que els cristians tenim en comú, perquè en qualsevol església tots som cristians.

Hi ha fites memorables del camí ecumènic, entre altres: el decret Unitatis Redintegratio del Vaticà II el 1964, l'encíclica de Joan Pau II Ut Unum Sint el 1995, Basilea 1989, Graz 1997, Ausburg 1999. Chiara Lubich, a Graz, va convidar a viure l'experiència d'un sol poble cristià que sigui llevat de la plena comunió de les esglésies. El diàleg del poble. Però no tan sols diàleg, es necessita una espiritualitat ecumènica, d'una serenitat interior perquè, com deia Mons. Eleuterio Fortino: «Es tracta de problemes que pertorben l'ànima».

De focus de vida ecumènica n'abunden arreu del món. Un avançar pel solc de la reconciliació s'albira en la Carta Ecumènica per a Europa (San Gallen, Suïssa, juliol de 1999), fruit d'una trobada per a la col·laboració entre les esglésies d'Europa, referendada pel metropolita Jeremie Caligiorgis, president de la KEK (Conferència de les Esglésies d'Europa), que reuneix 126 esglésies de diferent signe, i, pel cardenal Miloslav Vlk, president del Consell de les Conferències Episcopals d'Europa, per la part catòlica. Entengui's que no es tracta d'esglésies preocupades per Europa de manera egoista, sinó d'una Europa per al món. Una Europa que en l'actualitat mostra signes de xacra i feblesa.

Recordo, amb nostàlgia, les trobades ecumèniques d'El Espinar, promogudes per les Missioneres de la Unitat; els cursos de l'Escola Ecumènica del Centre U, a Castelgandolfo i les manifestacions de Junts per Europa, en aquest últim cas, no tant una conjunció d'esglésies, sinó de carismes. Paradigma d'obstinació per la unitat són, entre altres, els Octavaris d'Oració per la Unitat dels Cristians. La necessitat d'unir-se els cristians per pregar demanant la unitat va sorgir fa ja molts anys, potser un segle, d'un pastor protestant. Aquesta idea va anar endavant i s'hi van anar afegint esglésies de la Reforma i d'altres denominacions, derivant en la setmana anual d'oració. Tots coneixem, per les prevencions sorgides arran de la Reforma, els impediments de l'Església catòlica per pregar en comú amb altres esglésies que arriben fins a gairebé els nostres dies. El Concili Vaticà II va trencar aquesta barrera amb el decret Unitatis Redintegratio. No obstant això, l'Església Catòlica continuava reticent fins que el 4 de desembre de 1965 Pau VI, avui ja sant, va resar per primera vegada amb cristians d'altres Esglésies. A partir d'aleshores les coses van canviar.

D'entre les diferents formes de diàleg, n'hi ha dues que són especialment valuoses. En llenguatge col·loquial: l'espiritual i la popular, del poble. Avui l'ecumenisme té necessitat d'una espiritualitat serena. Chiara Lubich ho va concretar magníficament en la seva intervenció a Graz donant-nos «una espiritualitat per a la reconciliació». Cal reconèixer que, després dels diàlegs de la caritat, l'oració i el teològic, el diàleg del poble, format no només per laics, sinó per tot el poble de Déu, farà descobrir amb més evidència el gran patrimoni comú entre cristians. S'ha d'assumir cada vegada més que sense el diàleg del poble no pot haver-hi unitat.

L'ecumenisme espiritual s'aprecia en diferents manifestacions. Crida l'atenció, entre altres, el Grup de Dombes, els Monjos de la Unió, del monestir de Chevetogne de Bèlgica, entre luterans, reformats i catòlics, que prioritza la reconciliació dels ministeris, si bé es tracta d'una iniciativa privada que no té un mandat oficial.

Avançant pel solc ecumènic podem despistar-nos amb tanta vida, manifestacions, declaracions, trobades… Convido a aterrar una mica baixant a modestes pulsacions que semblen preses de la Carta Ecumènica per a Europa, d'inspiració institucional. El seu articulat concreta amb aquest propòsit: «Junts ens comprometem a […] fer visible la unitat […] escoltant junts la Paraula de Déu» (art. I,1). Recordo els nostres esmorzars fraterns d'uns pocs cristians de diferents esglésies en una cafeteria, la que toqués aquell dia, i alguna vegada comentant les cartes de Pau als Romans o qualsevol altre tema que sorgís imprevisiblement. Gairebé sempre començant amb una oració, sense importar-nos el lloc. Silenciosament, arrossegant la seva cadira, una persona que esmorzava a una taula al costat de la nostra ens demana: «Si us plau, em puc asseure amb vosaltres. Us estic escoltant sense voler i m'agrada el que dieu».

Art. II,2: «Lluitar contra l'autosuficiència i vèncer els prejudicis». Ens trobem en un acte de la Setmana d'Oració per la Unitat dels Cristians en un temple no catòlic i amb germans –aquest és el tractament freqüent entre membres d'algunes esglésies– pastors i sacerdots de diverses confessions. A les presentacions un jove pastor ens manifesta amb tota naturalitat: «Ni la meva església, ni la meva comunitat són ecumèniques, però jo sí, per això em trobo aquí feliç amb vosaltres». Sentint-ho poden sorgir interrogants que es buiden quan coneixes la manera en què algunes comunitats protestants es proveeixen de pastor.

Art. I,1: «Fer visible la unitat en l'única fe […] fent oració els uns pels altres». 6 de febrer de 2003. Al tanatori, fent rotllana al voltant de la meva esposa en el fèretre, unides les mans, un pastor pentecostal, un pastor evangèlic, un sacerdot catòlic i un servidor, atenent l'oració fúnebre espontània segons la respectiva litúrgia de cadascun d'ells, acabant amb l'oració del Parenostre. Gest inoblidable que reconeixia i ratificava l'amor de la Paquita per la unitat.
A l'ecumenisme, l'esgotament de camins antics està creant espai a noves possibilitats. La veritat és que, com deia Paul Couturier: «Quan Déu vulgui i com Déu vulgui, però Déu és Trinitat». Un dels reptes del present és, en expressió de Carlos García Andrade «recuperar el significat de la Trinitat», que no tan sols és important; és urgent. També per a l'ecumenisme, perquè Déu és família, unitat. «És difícil –prossegueix– vèncer una inèrcia de segles i el camí del cap al cor és un dels més llargs». Malgrat totes les dificultats que presenta el complex món actual, se n'obre un altre d'esperançat, precisament per això. Si volem traçar per a l'ecumenisme un solc recte, apuntem ben dret i enganxem-lo a l'estrella que és Déu Trinitat. Algú va dir: «Els teòlegs no ens uniran, però els problemes sí». I això ja s'està esdevenint.