Quan decideixes anar-te'n a un altre indret, bé per necessitat o bé per plaer, són molts els canvis que has d'assumir. Mai no és fàcil, ni tan sols quan ho fas per elecció pròpia, per viure una experiència, aprendre coses noves i conèixer una nova cultura. Com que estic passant per aquesta situació no podia deixar de fer-me una pregunta: com deu ser tot plegat per a aquelles persones que per qualsevol situació es veuen obligades a deixar la seva terra a la recerca de noves oportunitats? Decidir viure fora de la teva casa, lluny de la teva família, amics, tradicions i tot el que envolta la teva arrel, es fa més difícil encara. La perspectiva canvia.

Arribar i endinsar-te en una nova cultura requereix un gran esforç de comprensió, atenció i molta empatia. Per molt que et pensis que ja coneixes algunes de les seves tradicions i costums, no deixes de sorprendre't. Significa començar de nou. Sentir aquesta sensació de no tenir res sota control, ja que la majoria de les vegades serà diferent de com t'ho havies imaginat.

Aquest canvi ens porta a un desaprenentatge cultural, amb totes les nostres preconcepcions i a un reaprenentatge de noves maneres de fer i de veure el món. També es tracta d'un treball d'humilitat, perquè a vegades ens pensem que ho sabem i ho controlem tot, però no és més que un miratge que es trenca quan sortim de la ja arxiconeguda zona de confort. Ens ajuda a obrir la mirada, a ser més tolerants, a valorar la riquesa cultural de l'altre amb allò que suma a la nostra i sense allò que resta.

Tot això podria portar-nos a pensar que la tendència a adaptar-nos ens condueix a oblidar les arrels, però hi ha res més lluny de la realitat. El fet d'estar lluny fa que vulguem recordar amb freqüència aquests sabors, olors, sons i imatges que ens porten a casa. No hi haurà res més plaent que anar al supermercat i trobar-hi aquell ingredient que mai t'haguessis esperat trobar-te a l'altra punta de món, o l'abraçada sobtada d'aquell que, encara que t'acaba de conèixer, descobreix que després de 30 anys fora del seu país ha trobat a un paisà a 8000 quilòmetres lluny. La connexió amb l'arrel és instantània. I fins i tot a màgica.

Tornant al motiu de la marxa, i després de la cara de sorpresa de molts dels meus companys de treball que no arriben a comprendre que algú pugui decidir viure fora per plaer i no per necessitat, em feia reflexionar i agrair pel do de la llibertat que ens dona viure en una terra que, encara que no exempta de peròs, ens permet tenir una vida digna lluny de conflictes bèl·lics, d'inseguretat o de falta d'oportunitats, i m'anima a continuar gaudint, malgrat les dificultats, de l'experiència de descobrir i embolicar-se d'altres cultures que enriqueixen, com la bona pluja, les nostres arrels.

Al final i tal com diu Jorge Drexler som “de cap lloc del tot i de tots els llocs una mica”, i és per això, que abans de res, m'agrada declarar-me humana, amb arrels fortes, enriquides.