Una recerca amb intel·ligència artificial ha descobert que els elefants emeten un so característic al qual un membre del ramat o cria respon, com si fos el seu nom. S'interpreta que tenen capacitat d'abstracció i potser una identitat que els diferencia dels altres. Posar nom a les coses, animals o persones és una manera de distingir-les de tota la resta. Una mascota passa a ser gairebé algú de la família i respon pel seu nom. Dir a algú pel seu nom implica reconèixer-lo com un altre, iniciar una relació, crear un llaç. Els nostres pares van triar el nostre nom fins i tot abans de néixer, perquè som únics.

Aquesta és la meva experiència com a metge a l'hospital. Quan un pacient entra per primera vegada a la consulta, moltes vegades espantat, dir el seu nom, encaixar la mà, mirar-lo als ulls, interessar-se per ell i qui l'acompanya, ajuda a iniciar una relació metge-pacient. Aquest temps que dediquem a una cosa diferent de la ciència mèdica és una inversió que compensa, perquè la confiança que s'ofereix és acollida pel pacient amb alleujament i esperança. Se senten segurs, que hi som per ajudar-los, que compartirem decisions pel seu bé. Una pacient volia col·laborar en una recollida de fons contra el càncer perquè deia que un metge li havia salvat la vida… i també l'ànima. És una mesura diferent de relació.

Cada persona és única i irrepetible. Podem acostar-nos a un altre com un objecte més, per al nostre ús i interès, o podem atrevir-nos a iniciar una relació. El primer pas és identificar-nos, preguntar el seu nom i dir el teu, com a mostra que estem disposats a conèixer-nos, a fer d'aquesta trobada una cosa especial en aquest moment concret. És una experiència que omple el cor i supera la rutina, una elecció lliure que depèn de mi més que de l'altre, que pot o no acceptar aquesta invitació, que cal respectar.

És més difícil aplicar aquest model quan ens creuem amb algú necessitat, desconegut. Podem ignorar-lo i accelerar el pas, podem tranquil·litzar la nostra consciència posant la mà a la butxaca i acabar amb la incomoditat de l'ensopegada. O podem parar-nos, regalar una miqueta d'aquest temps que tenim tan mesurat i mirar als ulls a qui la providència ha posat en el nostre camí. Jo em dic… Com et dius tu? Qui ets? Què necessites? Si algú ha fet aquesta experiència sabrà perfectament que no traiem aquesta persona de la seva situació de precarietat, però sí que li donem una identitat, li oferim dignitat, algú que per uns minuts sent que existeix, que no és invisible. Atrevir-se a dir pel nom a un altre ésser humà ens iguala. Quantes vegades descobrim que té una història que no és tan diferent de la nostra, però que està passant per una situació difícil.

Tant de bo quan estiguem en necessitat, sols, ancians o malalts, algú se'ns acosti i ens digui pel nostre nom. Cal arriscar-se, val la pena, podrem curar o alleujar el cos, però sobretot l'ànima.